QUANT EL PART NO ES COM ESPERES. CONFIANT EN LA VIDA.
Des d’abans de quedar-me embarassada tenia molt clar com volia parir i un cop el Nel ja estava dins la meva panxa em vaig començar a informar. Sabia que volia un part natural així que vaig remenar per internet buscant informació, relats i vídeos que m’ajudessin a entendre com funcionava això del part, com facilitar que fos natural i com afrontar el terrible dolor amb el que se’ns espanta a les dones des de fa tants anys.
La setmana 37 vaig relliscar i em vaig esquinçar el turmell. I per sort la immensa felicitat de que al petit no li havia passat res em va ajudar a no torturar-me tant davant la idea de que segurament no podria tenir el part que m’havia imaginat. Els metges em deien que segurament no podria posar el peu a terra pel dia del part. Així que vaig agafar ànims, vaig demanar-li al Nel que si estava bé dins la panxa que esperés almenys 3 setmanetes per sortir i em vaig fer a la idea d’adaptar el part a la nova situació. I per què no? Simplement havia de buscar postures en que no posés pes sobre el peu i estar oberta a que anés de la millor manera possible.
La nit que feia 39 setmanes al seure’m sobre el llit vaig notar que sortia un xorro de líquid. Havia trencat aigües! No tenia cap contracció, així que després d’asserenar-me i fer-me a la idea que el Nel estaria amb nosaltres molt molt aviat vaig estirar-me a esperar que em vinguessin. Al cap d’unes 3 hores tenia contraccions suaus cada 4 minuts, em vaig estressar i vam decidir anar a l’hospital. Tenia tantes ganes de tenir contraccions que no vaig ni intentar canviar de posició a veure si passaven. I malauradament al arribar a l’hospital ja no en tenia…
Em van fer un tacte i em van dir que estava ben verda, així que em van enviar a planta. A les 11 del matí em van fer corretges i un anàlisi de sang per controlar infeccions. El Nel estava perfecte i l’anàlisi lleugerament alterat. I aquí van començar els dubtes reals de si podria tenir un part natural. L’Eva, la llevadora, em va explicar que per protocol de l’hospital si a les 24 hores del trencament de la bossa no entrava en treball de part me’l provocarien. Em va dir també que en altres països esperaven fins a 3 dies, però que malauradament aquí no. I a més, al haver-me sortit l’anàlisi una mica alterat el ginecòleg intentaria convèncer-me per provocar-me’l de seguida. I si, quan va venir el ginecòleg em va intentar fer agafar por per a que acceptés la inducció… Un cop va marxar el ginecòleg vaig demanar-li l’opinió a l’Eva i em va dir que ella considerava que el risc d’esperar era molt baix, tot i que que tal com em veia era poc probable que em posés de part. Vaig decidir esperar. A la meva parella li feia una mica de por però em va recolzar.
Així que vam tornar a l’habitació. Vaig entrar a internet buscant ajuda i de les opinions que vaig tenir vaig optar per relaxar-me, descansar, parlar amb el Nel i gaudir de la tranquil•litat amb la meva parella (ens va tocar una habitació individual i estàvem molt bé).
Les contraccions seguien sense arribar… A les 20 hores em van tornar a fer corretges i de nou un anàlisi de sang. Tot perfecte. Des del grup de Facebook de Dona Llum m’havien dit que podia anar cap a casa a esperar, que podia negar-me a la inducció i esperar. Però tot i tenir tantes ganes de tenir un part natural no em sentia prou còmoda amb la idea de marxar.
M’hagués agradat parir a casa però per varies raons (entre elles que vivim a ¾ d’hora de l’hospital) vam decidir que millor no escollir aquesta opció. A més tothom ens parlava molt bé de l’hospital que ens tocava. Per lo tant vam optar per l’hospital i al fer-ho vaig decidir que simplement confiaria en el personal que m’atengués, no volia anar amb por ni convertir el part en una lluita amb els professionals. Havia decidit confiar en la llevadora, en que tot aniria com havia d’anar i que seria el millor per a tots.
Vaig posar-me a les mans de l’Eva i em vaig entregar a que fos el millor part fos com fos. Em va fer un tacte per assegurar-se que no hagués fet feina sense notar les contraccions i així estalviar-me la inducció, però no va ser el cas. Cap a les 21 hores em va posar prostaglandines (per madurar el coll de l’úter, són prèvies a l’oxitocina) i em va dir que podia anar per llarg, que segurament estaria unes 12 o 24 hores i probablement després m’hauria de subministrar oxitocina per entrar en treball de part.
Al cap de 5 minuts vaig començar a notar contraccions. Em vaig posar contentíssima i gaudia de cada una que em venia. En cosa de 10 minuts va augmentar força la intensitat i ja no les aguantava estirada, així que em vaig aixecar recolzada sobre la meva parella (a tot això jo anava a tot arreu amb cadira de rodes perquè no podia caminar!). Al cap de una mitja hora l’Eva ens va enviar a l’habitació. Jo tenia contraccions intenses cada minut. Ens va dir que segurament en baixaria la intensitat i freqüència i que si no era el cas que aviséssim per tornar a la sala de parts.
A l’habitació teníem dutxa i vaig optar per posar-m’hi. La meva parella va entrar amb mi i em posava el xorro als ronyons cada cop que em venia una contracció. Anava provant sons i vaig començar a cantar vocals que m’anaven molt bé per passar les contraccions. No m’agrada gens malgastar aigua i vaig voler parar la dutxa al cap d’una estona, però la contracció que vaig passar sense em va resultar dolorosíssima. Així que vaig tornar sota l’aigua. Al cap d’una estona les vocals ja no m’ajudaven i de la meva boca van començar a sortir més aviat crits, ja no sentia que acompanyés les contraccions, vaig anar perdent el control. Al cap d’una hora i mitja (jo no tenia ni idea de quant de temps havia passat) les infermeres de planta van venir a veure com estàvem. Van decidir portar-me a la sala de parts, el viatge amb cadira de rodes va ser terrible.
Tenia contraccions cada 20 segons d’un dolor horrorós, no em donava temps de descansar i vaig començar a col•lapsar-me internament. En lloc d’acompanyar al Nel em contreia tota i a cada contracció només tenia ganes de plorar i que allò acabés. Però jo no volia parir amb l’epidural i em feia molta ràbia capitular. L’Eva em va fer un altre tacte i estava de 3 centímetres. I allà em vaig ensorrar, em veia incapaç d’aguantar varies hores més d’aquella manera. Li vaig demanar a l’Eva que me la posessin (ella en cap moment me la va oferir i li agraeixo molt).
Quan va arribar l’anestesista i em va veure li va dir a l’Eva que no creia que me la pogués posar i em vaig desesperar. Ella li va contestar que si podien les altres dones jo també. Em van fer seure i es va posar davant meu, em va abraçar i em va dir que tot aniria bé. Van fer fora a la meva parella. L’Eva em va agafar fort i m’anava xiuxiuejant a l’orella que m’estigués molt quieta i que m’agafés a ella tant fort com necessités. Encara m’emociono pensant en aquell moment, em vaig sentir tant acompanyada! No pensava que pogués estar-me quieta, però ho vaig aconseguir durant uns minuts que se’m van fer eterns.
Crec que em van posar 3 dosis abans de que el dolor disminuís prou per poder-me relaxar. I estava tant cansada que em vaig adormir immediatament. Em despertava amb algunes contraccions però eren suportables. Li vaig preguntar a l’Eva en algun moment si hauria de moure’m (em van posar la walking epidural) per ajudar al treball de part i em va dir que no, que descansés, que ho necessitava. I es veritat. La meva parella també va aprofitar per descansar una mica a la cadira.
Poc més d’una hora després em vaig despertar amb contraccions més fortes, em van posar una altra dosis i em vaig adormir de nou. I poc després em vaig tornar a despertar amb ganes d’anar de ventre. Sabia que això podria voler dir que el Nel ja estava preparat per l’expulsiu així que la meva parella va cridar a l’Eva. Em va fer un altre tacte i em va dir que estava de 7 cm, que podia intentar anar al lavabo. Vaig anar i no sortia res, però seguia amb les ganes i vaig seguir uns minuts allà asseguda esperant. Fins que de cop vaig notar el cap del Nel i em vaig quedar petrificada un moment. No estava preparada per allò, m’acaba de despertar, tot anava molt ràpid. Però tot el meu cos volia empènyer.
Quan vaig reaccionar li vaig dir a la meva parella i va cridar a l’Eva mentre m’ajudava a sortir del bany. L’Eva em va tocar i va notar el cap preparat, ja era l’hora! La infermera va córrer a preparar la cadira de parts però no hi vaig arribar. Em vaig quedar a un metre de la porta del lavabo, agafada de la meva parella. L’Eva es va estirar a terra darrere meu i em va demanar que intentés empènyer suaument. Ho vaig intentar però no me’n sortia, tot el meu cos empenyia. De seguida vaig notar el cap arran i el cercle de foc i amb dues empentes vaig notar com sortia. L’Eva em va dir que baixés les mans i en vaig baixar una pensant que només tenia el cap fora. I em va exclamar que no, que baixés les dues mans per agafar-lo. Ja estava fora! L’Eva el subjectava sota meu. El vaig agafar i no m’ho podia creure. El Nel estava als meus braços. I era guapíssim, va sortir rosadet, net i amb la mirada tranquil•la. El seu pare i jo ens vam mirar i ens vam somriure emocionats. L’expulsiu havia durant 10 minuts i eren les 2:27 hores.
Em van ajudar a estirar-me amb el petit sempre a sobre. I en pocs minuts va sortir la placenta sense dificultats. Un cop fora l’Eva em va cosir ja que m’havia esquinçat una mica. Després li va posar la vitamina K i les gotes als ullets de la manera més dolça imaginable i un cop fet ens van portar a l’habitació a descansar junts i feliços.
En les setmanes després del part he viscut sentiments contradictoris. He tingut que fer el dol pel part que m’havia imaginat i que no va ser. I he escollit quedar-me amb lo bo: amb una llevadora meravellosa, amb una tranquil•la i dolça espera al costat de la meva parella, amb un expulsiu preciós i amb el millor de tot, un nen saníssim que va sortir tant ràpid que quasi ni se’n devia donar compte.
