Benvolgut equip de sala de parts de l’Hospital Trueta.
Fa temps que vull escriure aquesta carta. El meu primer fill va néixer fa tres anys al vostre hospital. En concret el 4 de febrer de 2012 a quarts de dotze del migdia. Vull explicar-vos, des de la distància del temps com em vaig sentir durant el part, per si serveix per aportar més coneixement sobre el patiment emocional d’algunes mares que es podria evitar. Perquè no sé si el personal que treballa amb naixements de vegades és prou conscient de la petjada emocional que un part deixa en una dona de per vida, de com el seu record el portaràs sempre amb tu i, d’altra banda, la importància cabdal d’aquest moment per la criatura que neix.
Jo volia un part fisiològic però va acabar essent ben diferent de com l’esperava. En primer lloc, va ser un part llarg de dues nits i un dia i mig amb contraccions molt seguides, que ja sé que no és estrany essent el primer. El primer cop vaig venir a l’hospital l’equip que hi vaig trobar em va dir que només estava dilatada d’un centímetre, que hi havia molta gent i que me n’anés a caminar o cap a casa. L’endemà quan vaig tornar ja estava de sis centímetres, però emocionalment estava esgotada, d’anar amunt i avall i de no dormir durant dues nits llarguíssimes. El nou equip que hi vaig trobar em va animar amb el part natural que jo volia, però jo estava molt cansada. No hi havia ningú més i ens van destinar a una habitació petita i allà, per fi, em vaig poder deixar anar. Amb molt poc temps vaig passar de sis a nou centímetres. Però allà, a les portes de la dilatació total em vaig bloquejar. Vaig espantar-me i vaig demanar anestèsia. L’equip (no sabia qui era la llevadora, qui la ginecòloga, perquè no m’ho van dir), m’intentaven convèncer que ja estava i que seria un moment, però jo estava terroritzada i vaig dir que no, que la volia. Hi havia un canvi de torn i tenien pressa. Em sentia com un animal engabiat.
Després, amb bona intenció sabent que jo en realitat no la volia, van passar a comentaris agressius del tipus: l’anestèsia no és innòcua ni per tu ni pel bebè (cosa que ja sabia, un dels motius pels quals volia un part fisiològic) i em vaig sentir jutjada per sentir-me que no podia més… Després he sabut que moltes dones entren en aquesta fase de bloqueig emocional, el no puc, la fase de transició, arribat a aquest moment avançat. I que potser l’hauria traspassat si, en comptes d’espantar-me més amb els possibles efectes adversos de l’epidural, haguessin baixat el llum, m’haguessin pres una altra actitud, més propera, més dolça, més comprensiva…, no ho sé, o potser no, mai ho sabrem. És difícil, perquè es tracta de pors molt íntimes i profundes i lliurar-se amb confiança a una persona a qui acabes de trobar és complicat. Assumeixo aquí la meva part i entenc que no és gens fàcil per part vostra tampoc.
Hi va haver un canvi de torn. Abans de passar a la fase de l’expulsiu em van preguntar si em semblava bé que m’assistís el naixement una llevadora en pràctiques. Jo, que no notava res de la peridural i que estava totalment desencaixada vaig dir que no, entre d’altres coses perquè la persona en si ni havia vingut a presentar-se i no sabia ni quina cara feia. A més em sentia força còmode amb la llevadora que havia entrat amb el torn nou, una noia jove que sí que es va presentar, es deia, crec, Maria.
Jo vaig demanar si no ens podíem quedar en aquella habitació, ja que l’anestèsia no m’havia fet efecte, i m’hauria sentit còmode podent-me moure i continuant només amb la companyia de la llevadora i el meu company. I segurament, amb el context emocional de la intimitat s’hagués evitat el què va venir després i hagués pogut tenir un expulsiu tranquil i relaxat. La llevadora va dubtar (vaig veure que ella no hi veia inconvenient), ho va anar a preguntar, però a fora van dictaminar que no, que havíem de passar a l’altra sala. L’última revisió de la Cochrane Library del juliol del 2013 conclou que una dona no hauria de veure un metge en el seu part llevat que hi hagués alguna complicació. Però el protocol dels hospitals és que, encara que es porti anestèsia, la llevadora segueixi portant el part, si no hi ha complicacions. Però he sabut que el Trueta és hospital amb residents de ginecologia i d’altres especialitats i suposo que van voler aprofitar la ocasió per fer pràctiques. Entenc, que el personal s’hagi de formar, però crec que per davant ha de passar el dret de la dona que pareix a ser assistida amb respecte i del nadó a que no es posi la seva salut en perill. I jo vaig demanar continuar en aquella sala, però se’m va denegar, sense donar més explicacions.
El pitjor va ser a la sala de parts i en guardo un record com d’una sala de tortures. Vam entrar-hi i hi havia vuit persones. Que en cap moment es van presentar. Tot va anar molt ràpid o a mi m’ho va semblar. Es dirigien les respiracions i la manera d’empènyer i, de sobte una ginecòloga (que no sé el nom perquè no es va presentar), va començar a dir que havia de sortir ja. Es va crear un pànic generalitzat (menys la llevadora que m’havia portat des del canvi de torn, que estava molt tranquil·la). Dues de les dones em van començar a pressionar fortament la panxa. Maniobra que després he llegit que es diu Kristeller i que no només no és efectiva perquè surti més ràpid el nadó, sinó que a més a més és molt perillosa i es desaconsella per les altes autoritats sanitàries (http://www.elpartoesnuestro.es/informacion/dossier-stop-kristeller-evidencia-cientifica).
Jo no entenia de què venia tanta pressa, perquè tenia el convenciment intern que tot anava bé i que el meu fill estava bé, però que necessitava el seu temps. Al final també em van fer una episiotomia grossa, sense tampoc demanar-m’ho quan el meu pla de part deia que no ho volia. Finalment, el petit va sortir, tranquil, perfecte, un deu en el test. I malgrat que l’estona de l’expulsiu va ser molt violenta, jo el què vaig viure amb més violència va ser el què va passar després:
Sí, me’l van donar, després de dos dies d’un viatge a les profunditats de mi mateixa, al límit de les meves pors, per fi el tenia i malgrat la violència del part, estava preparada per viure el què s’ha descrit com la mitja hora de màxima segregació d’oxitocina a la vida d’una dona. El moment d’emoció de poder conèixer el teu fill, de trobar la mirada, de respirar alleugerida després de tant de dolor. El moment en què pel nadó s’estableix l’empremta, el vincle primer i pauta pels altres que tindrà efectes a curt i llarg termini.
Però acte seguit, sense esperar-se ni un minut, la llevadora en pràctiques a qui no havia deixat assistir el part, -per sort, perquè la Maria va ser la única que em va estar transmetent tranquil·litat durant tota l’estona i potser per això jo tampoc em vaig espantar i vaig poder seguir relaxant, en cas contrari, ves a saber com hauria acabat el part- va començar literalment a arrencar-me la placenta. Jo, que no notava la peridural per enlloc, ho vaig viure amb un dolor molt gran, però sobretot, per un dolor emocional, de no deixar-me gaudir de la màgia d’aquell moment tan esperat i d’arrencar-me amb aquella brutalitat un òrgan increïble que havia fet possible la gestació del meu fill i que mereixia el seu propi part. Per què tanta pressa? Tampoc me la van ensenyar.
En aquell moment algú va dir a algú altre «aquesta volia fer part natural». Jo em vaig sentir totalment vexada, empetitida. Vaig protestar pel mal que m’estava fent l’extracció de la placenta (quan no havien passat ni cinc minuts de l’expulsió del meu fill) i aquella llevadora (que suposo que estava ressentida perquè no l’havia deixat assistir el naixement del meu fill) em va recriminar que em queixés. Em van cosir. El nen s’havia de pesar i mesurar de seguida, jo deia, «un moment, espera un moment», però no, la infermera tampoc es va esperar un moment per pesar i mesurar. Ni pell amb pell ni res. Cap intervenció en el nadó justifica una separació les primeres hores de vida, tret que la seva vida o la de la mare corrin perill. Vitamina k, pomada oftàlmica, pes, talla, identificació… tot pot esperar unes hores. El test d’Apgar: es pot fer a sobre la mare (normalment només per inspecció). (Hortènsia VALLVERDÚ. El nadó acabat de néixer: què necessita, què li estem oferint? Conferència dins les Jornades Dona Lum 2015 de L’Embaràs al puerperi, suport emocional continu per mare i nadó. )
Després de cosir-me, la Maria, la llevadora ens va portar a una sala a part a donar quatre pautes per l’inici de la lactància. Ho va fer de manera dolça i molt efectiva. Jo ho vaig veure molt fàcil i així ho va ser. Després es va acomiadar i ja està. Al cap de dues hores cap a planta.
Ningú ens va donar cap explicació. Ningú va venir a parlar de com havia anat el part, de perquè s’havien espantat tant i van haver de fer kristeller, episiotomia, extracció de la placenta en comptes d’esperar a que sortís per si sola, ni per què tantes presses amb tot. Res. El meu company va dir-me que la màquina de les pulsacions indicava que havien baixat i que s’havien espantat per això. Però ho vam haver de deduir. Ningú ens va explicar res. Ni ens va preguntar com estàvem, ni com ens havíem sentit. Això encara em va deixar més la sensació d’indefensió i de no ser ningú en el meu part, elles tenien la informació jo no, ni mereixia tenir-la.
En aquell moment no vaig preguntar. Evidentment durant el part no vaig reaccionar ni després tampoc. Ho podia haver fet, però era el meu primer fill i no anava gens preparada per tot això. Però després d’aquesta experiència he fet tot un procés d’informació molt profund i ara entenc moltes coses. A l’informe del part tampoc hi posa res de tot això.
Ara estic embarassada del meu segon fill o filla i vull que neixi a casa. Però igualment tenia pendent fer aquest escrit, per mi mateixa, però també per a moltes dones que he conegut després i que han viscut amb patiment (que no és el mateix que el dolor) els seus parts. En honor a elles i a les criatures que han d’arribar a aquest món d’una manera més conscient, crec que és important que les dones comencem a explicar com ens sentim durant aquests moments tan importants de la nostra vida. I potser així puguin canviar les pràctiques. Gràcies per escoltar-me.
Mariona.
