El 23/3/19em vaig retrobar emb el Kai, a l’altre costat de la pell.
Vaig trencar aigües el 21/3 havent-me despedit de la panxeta mirant el mar el dia abans (40+4) i desprès de donar-li les gràcies al Kai per un embaràs tan bonic, present i conscient. Em sentia cansada desp de 3 setmanes amb pròdroms i a més la presió social per la “caducitat” de l’embaràs ja apretava. Començava la primavera, havien passat les 9 llunes, equinocci i última de 3 superllunes. Aquell mati vaig trucar a la Casa De Parts de Martorell plena d il.lusió i confiada en que ara si era el moment… per fi ens (re)trobaríem amb el Kai a l’altre costat de la pell. Finalment, desp de 24h i no estar de part actiu, no vaig poder parir a la Casa. Havia passat el q més por em feia, trencar bossa i no tenir contraccions.. esperar un fet fisiològic amb un tic tac al darrera. Aviat compartiré com van anar aquelles 24h, sento que necessito fer-ho.
Arribat a aquest punt, a portes d’ una inducció…
Pensem en el plan B que teníem q era el paritori de l Hospital de Martorell doncs sentia que estaria acompanyada amb l’equip encara q no fos a la Casa d Parts. Però això no es donava, doncs la llevadora era la mateixa de les 24h prèvies i no m hi havia sentit bé. I el plan C, doncs va ser improvitzat. Era anar a Ssjj de Deu totalment a cegues, ficar-me a un hospital,just el que havia volgut evitar dsd q vaig saber q estava embarassada, a portes d una inducció amb el neguit del que això comporta, sense saber que o qui ens trobaríem I amb molta por al cos doncs al fer l’alta voluntària ja s havien encarregat de coaccionar i que així fos. Però vaig tenir un pressentiment, alguna cosa em deia que a l hospital de martorell i amb aquell acompanyament, no podria deixar la meva cria. I havia d lluitar per rebre al Kai com pensem que es mereix. Em sonava d haver llegit a Dona Llum per part d alguna llevadora que en fer trasllat d un Part a casa… recomanaven ssjj de deu. Es 25 min de cami, els mes llargs de la nostra vida
Al arribar a urgències i desp d explicar el que havia passat, la llevadora ens diu que els ginecòlegs han de valorar com procedir perquè fa ja 30h del trencament de bossa. em proposen començar inducció amb prodtaglandinas o bé oxitocina. Prefereixo començar amb prostaglandina perq penso q l oxitocina potser no l aguanto i és la porta a altres intervencions. Em dic a mi mateixa que haig de confiar, que tot anirà bé i que amb la prostaglandina potser tinc una mica de marge. Valoren que tot i portar aquestes hores amb la bossa trencada, deixarem els propes 24h i no 12h, si durant aquestes hores el Kai està bé. Q be penso, de nou un tic tac apretant no l’ hagués aguantat. Tot i estar força nerviosa i molt mental, repassant i donant voltes al q havia passat el dia abans, em dic que tinc marge.. que haig de confiar, que puc parir i que no tot està perdut. Em posen el propes i pugem a l’habitació on estarem fent la dilatació i en un primer moment penso que diferent està sent tot: porto via, antibiòtic, estic a un hospital, inducció… però intento apartar tor pensament negatiu. Parlem amb el meu company i decidim que dinarem, em dutxaré, miraré de descansar una mica i desprès ens farem el nostre niuet. I així és, desp de dinar baixo les persianes, poso música, penjo els dibuixos a les parets que les meves amigues m havien fet pel “rito de paso del Kai”, poso els post it amb afimacions positives i em deixo portar.
Durant la tarda venen les primeres contraccions tot i que encara poc intenses i molt espaiades. Passo la tarda a la pilota, el meu company em fa varis cops rebozo per activar les contraccions, i a estones m estiro i descanso. Un cop cau la nit les començo a notar mes regulars i intenses i van passant les hores escoltant mantres, balls amb el meu company, ens abracem molt, em fa molts massatges a les lumbars, camino per l habitació, i canto AAAA amb cadascuna de les contraccions. A les 00 baixo a fer monitors i em fan un tacte, estic de 2cm. Canvien el propes i quedem que a les 8 del mati hauria de fer monitors de nou i si no ha avançat la dilatació començariem amb l oxitocina. Valoro moltíssim com m estan tractan, parlem del següent pas a mesura q van passant les hores, sense avançar-nos i molt presents en l’aqui i ara. Aquest acompanyament, així, per mi es clau.
Tot i aixi, la veritat que em desespero xq ja porto algunes hores sentint força intensitat.. no aguanto els monitors asseguda i m estic l estona que dura movent pel box d urgències.
Al pujar a l habitació torno a tenir una mica de neguit, si això segueix així i m han de posar oxitocina no aguantaré… però em dic que no haig de llençar la tovallola, el meu compa m’anima.. em recorda que confii i que jo puc. Necessito una dutxa i desprès d’aquesta, si comença la festa de veritat. A partir d’aqui ja perdo la noció del temps. A mi em sembla que va passar poca estona però la realitat que són força hores. Ara si passo les hores en moviment total, pilota, llit, sofa, butaca, terra.. el meu compa em fa rebozo, massatgets i em va acomodant coixins allà on intento quedar-me quieta pero m és complicat poder descansar gaire entre contraccions. Cap a les 5 dl mati li dic q estic notant força intensitat, faig una dutxa que m’ajuda una mica però cada cop va a més i ja em costa passar les contraccions.. ni amb els mantres, ni vocalitzant, ni pensant en onades i espirals ni res d res! Li demano que miri el ritme a l aplicació de les contraccions perquè fa estona que em noto com anada. Recordo pensar en Titania, la Yanina.. la dilatació:moviment, aigua, el cap “s’envà”. Pero penso q no pot ser, no puc haver dilatat gaire perquè tinc sensació que han passat només minuts. Però son les 6 del mati!!!! Em diu que avisa a la llevadora, que són contraccions regulars. Al moment puja la llevadora, escolta al Kai iem fa un tacte. Estic de 6cm i hem de baixar al paritori.
Un cop al paritori ens acompanya l’Amanda. De nou al entrar penso q diferent tot del q havia imaginat. Però ja m’és igual.. estic gaudint, sento que podria parir en mig d’una muntanya o a qualsevol lloc, em sento super forta i amb moltes ganes de veure al Kai. Em molesten molt les contraccions als ronyons i l’Amanda m’aixeca el respaldo del llit perquè m hi pugui agafar mentre estic sobre els genolls. No acabo d estar còmoda en lloc. Demano si no podem anar a la sala d part natural però esta ocupada… es nota que es lluna plena. Som vàries dones parint a l’hora.
Començo a cridar moltíssim i li demano perdó, em diu que ni em preocupi, q expressi com necessiti. El meu company diu q era un crit d un lleó mutant a dinosaurio 🤣
L’ Amanda diu q s’aparta una mica on hi hagi llum per llegit el pla d part però li demano cridant que no marxi, que no puc, que tinc molta por i que vull l’epidural. El meu company em diu que confii, q pensi en que en realitat no la vull, em diu amb moltissima dolçor que jo puc i q soc forta. L’Amanda tb m’anima a esperar.. em diu que si en una estona li demano, farà el que digui.
Algú es para a la porta a mirar (pels crits imagino) i li dic a l’Amanda, que surt disparada al passadís a demanar q ningú més es torni a parar. Olé penso! Que crack!
De nou em torna a venir al cap Titania, la Yanina… controlar l’entorn, element terra, demanar l’epidural, por.. però no pot ser. Q ràpid! L’ Amanda em fa un tacte. Estic de 9cm. Penso en les meves amigues que son mares, en els meus gossos i animals parint i m espanta veure imatges… li crido a l amanda que no marxi cada cop q s aparta. Pobreta! 😂😅ens explica q canvia el torn a les 8 i que li sap molt greu no poder quedar-se. El meu compa i jo ens mirem pensant, merda.. amb lo a gust q estem i avore qui vindrà..
doncs arriba la Moira. Llum total també! Propera i dolça, amb una veu super suau però al mateix temps transmet tanta seguretat. Al moment porta màrfega, s’estira amb mi a terra. La cadira de part que m’hi estic una estona.. la pilota, que té punxes! Impossible posar el cul en lloc.I així estem una estona, d’un lloc a un altre fins que trobo el meu espai. De peu mirant al llit i agafada als agafadors. Continuament m’anima i em diu q jo puc, igual que el meu company. Els sento al costat però em deixen fer. Cada cop em sento més tranquil.la i super forta. Ara q han passat els dies segueixo pnsant q vaig gaudir moltíssim aquesta estona..
quan portem una estona em diu q els gines volen entrar xq el Kai porta una hora queixant-se. És el q té la monitoritzacicontinua.. Ara penso si podria haver demanat no portar monitors comtinuament. En aquell moment ni ho pensava. La gine diu q volen miran on i com està col.locat el kai perq no podem estar molta més estona amb ell queixant-se. Feia una estona la Moira havia mirat si no venia mirant a les estrelles… doncs tnia unes contraccions amb molt dolor als ronyons. I no! Em col.loco en posició litotomia i no aguanto ni 2 segons així. Em diu que llavors haurem de posar l’epidural x poder fer l’exploració. No em sembla bona idea però li dic que si es pel Kai, doncs ok. Però en quant surten la Moira em proposa explorar-me ella de peu a la següent contracció, i així ho fem. Li dic que tinc por, vull saber que el kai està be. Em tranquilitza dient q es normal que baixin les pulsacions quan el bebe passa pel canal de part. I em calmo. Em recomana treure l’aire lentament per no fer apnea. Em toco la panxa, l animo a sortir, vinga q junts podem i ho estas fen super b kai!
En aquell moment li dic q m’està cremant moltíssim, q tinc moltes ganes d empenyer i que em fa molt mal el cul. Passen 2 o 3 contraccions i em diu q el Kai està coronant. Surt corrents a avisar q algú vingui a preparar el material. Bien, no ha arribat a temps l’anestesista!!!
Em toco i noto el cap. Em dona un mirall i li veig el cabell. M impresiona tant q llenço el mirall sobre el llit 🤣
Tota l’estona em van posant gasses calentes als ronyons i durant l’expulsiu a la vulba. Començo a sentir com crema i que em trenco i noto al Kai baixar. Li va sortint el capet i estem 3-4 pujos que sembla q surt però va fent la tortugueta. Li toco el cap i flipo!
La veritat q sentia q no tenia més forces, estava parint de peu i tenia les cames molt camsades… portem 48h sense dormir gens, la dilatació que havia fet quilometres i quilometres x l’habitació. Li vaig preguntant quan queda a cada moment xq sento q caure de cul. Ella i el meu company m’animen, em recorden q jo puc. I així, acaba sortint el capet del Kai, les espatlles i desprès tot ell.. llisca com un peixet. Les 9.40 del mati. Flipo quan el veig, no m’ho crec. Li frego per instint l’esquena tot i que plora desde el primer moment. M’assec al llit i m’el posa al damunt de seguida. Que preciós, però no m’ho crec. No deixo de dir que fort que fort igual q el meu compa. I el miro tot, l’observo, li conto els ditets 🤣, reviso cada part del seu cos..
La Moira li diu al meu company si voldrà tallar el cordó i esperem a que deixi de bategar. Demano que esperem a que surti sola la placenta, no vull oxitocina. Al cap d’una estona surt i quina sensació. Ara si, ja està. Quina sensació de plenitud. El meu company només arribar al paritori havia pujat a buscar el gorret i un bolquer i havia baixat els papers per fer l’impresio de la placenta. Ell, la Moira i la llevadora que va entrar a ajudar es posen a fer varies impresions mentre jo els miro abraçant al Kai. Quina imatge super bonica.
Tinc un desgarro que la Moira em cus amb super carinyo, mentre m’escolta amb molt amor.. li necessito expresar com em sento, suposo que per aconseguir integrar tot el que ha passat.
Li dono les gràcies x haver-me acompanyat amb tant amor i respecte, per haver confiat en mi, x haver-me animat i haver estat a prop però sempre desde la distància i deixant-me fer, per ser llum, x creure que les dones podem parir i tenir la capcitat de transmetre això.Ella em dona les gràcies per haver pogut assistir un part així, em felicita per la força i control en tot moment però al mateix temps perquè m’ha vist gaudir. Marxo del paritori dient-li que tornaria a parir en aquell mateix moment, i riu.
No és el part que havia somiat. La via, antibiòtic, monitors, infermeres de planta que en mig d una dilatacion entren encenent llums i parlant super fort (bronca inclosa 🤣), el que vam passar abans d’això, que comenci amb induccio, fets a urgencies i planta questionables…
Pero em sento feliç perquè em vaig sentir acompanyada ,va ser un part respectat, amorós, humanitzat. A estones brutal i salvatge, vaig sentir que podem parir (q mai ningú ens digui que no) i al mateix temps dolç i màgic.
Finalment vaig aconseguir aquest acompanyament on menys esperava. Contràriament al que em vaig trobar a la casa d parts. Poder comptar amb una professional que t’acompanyi de forma propera, humana i respectuosa hauria de ser la norma, no qüestió de sort, del quadrant horari o de que els astres estiguin alineats.
Gràcies Moira per ser llum. Per haver-nos acompanyat amb amor i respecte en aquest viatge del Kai a l’altre costat de la pell. Per haver estat present al donar-li la benvinguda a aquest món d’ una manera dolça i humanitzada.
Gràcies Dona Llum perquè fa una tasca imprescindible… i a totes les dones i professionals per informar i compartir(nos). Tots aquests mesos molta gent em deia: llegeixes massa, que friki dels llibres i de l’evidència, tanta informació no pot ser bona. Doncs bé, quant ho agraeixo… estar informada em va ajudar a sentir-me empoderada x prendre decisions, fins i tot en moments on tnia el cap super emboirat però “em sonava haver llegit a dona llum tal cosa…”
A Titania pel curs de preparació al naixement. Per les eines que et dona en el moment de parir. Va ser llum també durant els mesos que va durar perquè vam sentir que trobàvem el nostre lloc.
Gràcies al meu company per estar en tot moment. Present però sense interferir. Pels seus massatges i cadascuna de les caricies durant la dilatació…va ser la meva llevadora particular 😉 Per les seves paraules, acertades i adients per cada moment. Per recordar-me que jo puc. Per confiar en mi. Per les mirades complíces i fins i tot fer broma i riure amb els mejs crits de dinosaurio. Per recolzar cada decisió meva, per estar i donar-me la mà en tot moment. Perquè és el millor company de viatge que podria tenir.
I sobretot, gràcies al meu fill per un embaras present i conscient. Per un viatge de part on finalment vaig poder gaudir malgrat algunes circumstàncies. Per la paciència perquè ell tb va estar dos dies en dança dsd q va picar a la porteta fins que va nèixer. Pel treball en equip i q aquest començament amb induccio no fos l antesala d altres intwrvencions. Per com em va mirar quan es va agafar al pit. Per un moment salvatge i bestia i al mateix temps dolç i ple de magia, amor i respecte. Perquè desprès d’això no em queda cap dubte de que podem parir.
I en mig d tot això, apareixem molts “i si…” hagués trucat a la casa d parts més tard, i si hagues tingut 48h i no 24… si no hagués dit a ssjj de deu q havia trencat bossa el dia abans, si m hagués negat a la inducció…
I sobretot, em retrec q hauria d’haver decidit parir a casa, i no haver dubtat ni canviat d’opinió. Si tinc un altre fill/a no ho dubtaré ni un segon.
Però intento no ser gaire dura amb mi mateixa… El que va passar, és el que havia de passar. I ho abraço amb amor, amb igual d’ amor que abraço al Kai.
La primera lliçó que he aprés amb ell és q les coses no sempre surten com desitgem, però q remouriem cel i terra per tal que estigui entre amor i pau.
**edito** 🙏🏾perdó per les faltes i errades d redactació. Relat escrit a “trompicones” amb una mà i un bb enganxat a la teta. 😍🤣
