Ho hem aconseguit, sí, ho hem aconseguit! El meu tan desitjat PVDC, l’he pogut viure, i li he pogut regalar a la meva segona filla! El camí no ha estat fàcil, i menys encara les dues últimes setmanes, però hi hem arribat. Em sento valenta, tossuda, poderosa, i capaç, molt capaç. Mai més tindré l’ombra del dubte de que “potser jo no puc parir”. Mai més!
ANTECEDENTS
Vaig tenir una cessària necessària fa dos anys. No em va quedar la sensació que hi havia hagut mala praxis, ni que no era una intervenció necessària. Això ho vaig assumir relativament ràpid, i no em va suposar augmentar la desconfiança en els mitjans hospitalaris, al contrari. Però sí que m’havia quedat l’espina de no haver pogut parir, i més, tenint un embaràs conscient com vaig tenir, amb el desig de tenir un part fisiològic. Sí que se’m va quedar el cor oprimit de pensar en la separació immediata al naixement (6 hores), i el posterior ingrés de la meva filla a neonats que, tot i que era necessària per a l’administració de l’antibiòtic per lluitar contra l’estreptococ, tenia un règim de visites (sí, els pares érem “visites”) molt estricte, poc flexible, i poc comprensiu amb la fisiologia i el vincle mare‐nadó. No esperava la lluna en un cove, esperava un funcionament igual a molts hospitals catalans. Mètode cangur i accés les 24 hores, en lloc de una hora cada tres hores, només de dia, en unes cadires incòmodes, en una sala gens acollidora… Això era el que em motivava més, donar a un segon fill una bona benvinguda.
Quan vaig saber que tornava a estar embarassada vaig saber que havia arribat el moment, que m’esperava molta feina, i tenia ganes de fer‐la! Necessitava preparar‐me, agafar confiança i trobar la manera més adient de poder aconseguir un PVDC.
Aviat vaig arribar a la conclusió que a l’hospital on havia nascut l’Èlia, el meu de referència, seria molt difícil aconseguir un part fisiològic, pel fet de tenir una cessària anterior. El protocol deia que els casos com jo havíem de portar monitors continuament des del primer minut, per tant, havia de fer el procés de part estirada en una camilla, cosa que sabia que era el més antinatural del món, i que pràcticament et condemnava a demanar l’epidural, i l’oxitocina a la primera de canvi. A part, de monitorització interna de l’úter, amb trencament de bossa d’aigües a la mínima. Mica en mica vaig anar descobrint que tot això no era necessari, i se’m va quedar gravada una frase que vaig llegir no sé on… “Un PVDC vol les mínimes intervencions”. I tenia la sensació que a l’hospital, per massa precaucions, entorpeixen massa els processos.
L’alternativa era clara: Migjorn, la casa de naixements de Sant Vicenç de Castellet. Ho tenia a la mateixa comarca, tot i que a 45 minuts de casa, i a 10 minuts de l’hospital de Manresa, per si passava alguna cosa, i coneixia gent que hi havia parit, o que ho havia intentat. A la primera visita, l’Àngels, una de les llevadores, la més veterana i cofundadora de Migjorn, quan li vaig dir que clar, que jo tenia una cessària anterior, em va dir “i què?”. Vaig saber que amb aquella gent ens entendríem. Durant els mesos que va durar la preparació al part, que no només eren les “classes” mensuals, sinó també les “visites‐xerrades” amb les llevadores, tot era molt fácil.
No havia de donar explicacions de res del que jo creia, sinó que estàvem en sintonia, creien el mateix que jo, i em donaven una seguretat increïble.
Vaig llegir molt sobre PVDC, a la llista d’apoyocesareas, molts relats de part que acabaven fantàsticament bé a casa o en hospitals que respectaven la fisiologia del part, i jo cada vegada estava més convençuda i més il∙lusionada amb la meva opció. Cal dir que en Jordi ho estava igual que jo, però amb la diferència que ell ho veia tan natural i tan normal que no entenia què hi havia d’anar a fer, tant sovint, a Migjorn… jeje… Però ell estava convençut que podria parir, allà on fos, i a Migjorn també.
L’Ester, la meva llevadora del CAP i amiga, em recolzava en la decisió, i estava previst que també m’acompanyés durant el part.
LES ÚLTIMES SETMANES
Les últimes setmanes, diria que les dues últimes, van ser força dures. El seguiment el continuava fent a la SS, a l’hospital de Manresa, però en cap moment vaig dir que no pariria allà. Per començar, van veure que la nena venia gran, i em van fer repetir la prova del sucre. Va sortir bé, però em van fer fer la corba llarga. També va sortir bé. Evidentment, la nena és gran perquè jo medeixo 1,80 m… A cada visita m’avisaven que al part hauria d’estar monitoritzada, que m’havien d’administrar antibiòtic per l’estreptococ ( i això que aquesta vegada tenia els cultius negatius!!), que era molt perillós esperar massa a casa per aquest tema, que a partir del moment que trenqués la bossa em posarien un “cable” intern per mesurar la pressió exacta de l’úter, etc etc… A cada visita em negava als tactes, precisament per evitar infeccions. A la setmana 40 em van insinuar que segurament no em deixarien passar de la setmana 41, i que com que no els agradava induïr cessàries prèvies, que hauríem de parlar de programar una cessària de nou. Mare meva! Era una batalla psicològica contínua, o almenys jo ho vivia així cada vegada que tenia visita.
El dilluns que complia la 41 em van fer anar a monitors. Em vaig beure un suc i resulta que la nena es movia massa, i el monitor registrava les pulsacions molt altes. Jo ja els hi deia que era perquè la nena es movia molt, però em van fer tornar a la tarda. A la tarda el monitor va sortir perfecte, però resulta que no tenia gaire líquid amniòtic (el límit era 20 i jo estava a 19.4). Les paraules textuals de la ginecòloga van ser: avui tenim 6 parts i no podem, però demà a primera hora induirem el part. Em vaig quedar de pasta de moniato. Nono, no veia arguments sòlids a aquella decisió, i així els hi vaig dir (la resident es va atrevir a dir‐me que en molts llocs, “amb el meu historial” ja m’haurien programat cesària fa una setmana!!!). En Jordi va insinuar si l’error en la mesura podia fer variar els resultats i la decisió, i no el devien entendre, perquè se’l van treure de sobre com si res, mig ofeses. Els vaig dir que no volia una inducció, i em van fer signar un consentiment informat de la no‐inducció. Em van dir que hi tornés l’endemà al matí a primera hora per tornar a fer monitors, i per mirar de convèncer‐me…. a sobre!!!
Vaig sortir d’allà ben esverada, i després de parlar per telèfon amb Migjorn, amb l’Ester, i amb una ginecòloga externa, vaig decidir que no tornaria a posar els peus a l’hospital per cap més visita. Vaig demanar hora per dimecres a un ginecòleg privat per veure el tema del líquid i fer
un monitor, per si havia d’acabar arribant a la 42… Però jo tenia la intuïció que això no passaria.
Aquella nit vaig tenir alguna contracció, però al matí es va parar tot. Em vaig passar el dimarts tranquil∙la, sola a casa, sense pensar massa en res, fent relaxació i convencent‐me que la meva nena estava bé (jo sentia que estava bé! Es movia, tot era normal!), i que ella decidiria sortir aviat. A la tarda vaig estar amb en Jordi, i vam xerrar, vam estar tranquils i sols. Al vespre van tornar les contraccions, i en vaig anar tenint tota la nit. Em deixaven dormir una horeta de tant en tant, però ja no les aguantava al llit estirada. Però al matí es van tornar a parar. Em començava a impacientar… volia que vinguessin de dia, també! El dimecres a la tarda vam anar al ginecòleg privat, i el monitor va sortir perfecte (va registrar 3 contraccions en un quart d’hora…), i em va dir que el líquid era escàs, però normal per estar de 41+2. Em va fer un tacte, estava de 2 cm i el coll mig esborrat, i em va dir que ho tenia tot de cares per poder parir, aviat. Vaig sortir exultant, de la consulta. Estava tan tranquil∙la!! Vam passar per un concessionari i tot (estem mirant de canviar el cotxe), i aquell paio em parlava de sistemes de frenada i jo mirava de dissimular les contraccions… feia bastant riure la situació…!
Vam pujar al cotxe, i les contraccions venien cada 3‐4‐5 minuts. No eren regulars, però eren molt seguides. En Jordi tenia els seus dubtes de si pujar a Cardona o anar a Migjorn directament, però jo volia estar a casa el màxim de temps. A casa, em vaig voler anar a dutxar, pressentint que m’esperava una nit llarga, i me’n vaig adonar que estava molt molla. Ja no hi havia dubte, havia fisurat la bossa… sí, em regalimaven cuixes avall unes aigües de color… d’aigua!! Que feliç que vaig ser!! (trencar aigües verdes va ser el principi del malson en el naixement de l’Èlia).
EL PART
A les 9 vaig posar a dormir a l’Èlia, que pobreta estava molt cansada, i per sort es va adormir de seguida, perquè una contracció que vaig tenir estirada al llit va ser terrible!! Vam sopar amb els meus pares (s’havien de quedar amb la nena), i jo cada 3‐4 minuts havia d’aixecar‐me i respirar, ja feien força mal, però s’aguantaven. A quarts d’ 11 vam trucar a l’Ester, perquè tot i que no eren massa regulars, eren molt seguides, i va venir tan ràpid com va poder. No havia fet massa feina des de la tarda, però definitivament, estava de part!! Vam passar moltes contraccions a l’habitació de l’Èlia (ella dormia a la nostra habitació), sense llum, i jo asseguda al llit (no suportava la pilota!! tantes hores que m’hi havia passat!!). Una estona vaig estar al menjador, per canviar d’aires, i llavors tenia la necessitat d’estar dreta, recolzada al marbre de la cuina o a una cadira, durant les contraccions. Ni l’Ester ni en Jordi ni jo parlàvem, entre contraccions, jo estava bé, disfrutant del procés.
Cap a les dues de la matinada van trucar a Migjorn, i van decidir que era hora de baixar, que si les contraccions s’intensificaven el viatge en cotxe seria massa insuportable. Vam baixar amb el cotxe de l’Ester, conduint en Jordi i jo i l’Ester a darrere. Cap a les tres passades vam arribar a Migjorn. Havia desitjat tant poder arribar fins allà! I ara hi era, en ple treball de part! Estava molt i molt contenta! Si al final acabava a l’hospital, el cop no seria tan dur, almenys havia
disfrutat d’un procés de part normal durant una estona! Jeje… Les llevadores de guàrdia eren l’Àngels i la Cris (llevadora acabada de titular, que feia una residència a Migjorn durant l’estiu).
Vam triar habitació (la més fresca, ens va dir! Estàvem en plena onada de calor!!), i jo vaig continuar a la meva bola. Les contraccions s’espaiaven una mica (eren cada 10 minuts, més o menys), però feien molt més mal. Respirava com m’havien ensenyat, obrint bé la gola i dient Aaaaaaahhh…. fins a acabar l’aire, visualitzant‐lo, dirigint‐lo al centre del dolor. I la veritat és que m’ajudava a passar‐les. No em resistia al dolor, m’hi intentava capbussar, pensant sempre que quedava una contracció menys per veure la meva nena! Em deixaven al meu aire, ningú em deia res, i jo ho agraïa. Anava del llit al matalàs de la sala de parts, que era com més bé estava, amb les cames estirades, ja que amb cada contracció em feien un mal terrible les cuixes, com unes rampes molt bèsties, per les quals no estava preparada… De tant en tant escoltaven el cor de l’Emma, però jo gairebé ni me n’adonava. Sempre estava bé, la nena responia perfecte al part! A les 6 del matí li vaig dir a l’Àngels que necessitava saber si havia avançat gaire. Ella va accedir a fer‐me un tacte, tot i que no n’és gaire partidària, i em va dir que ja tenia el coll esborrat, força baix, i que continuava amb 2 cm… No m’ho podia creure! No havia fet res??? Des de la tarda a la consulta del ginecòleg, només havia esborrat el coll??? L’Ester em deia que ja tenia el més difícil fet, però a mi em costava acceptar que amb 11 hores de contraccions “només” hagués esborrat el coll!! Sabia que podien ser moltíssimes hores més, i em vaig anar desmoralitzant.
Vam decidir omplir la banyera, a veure si canviava el xip, i les contraccions es passaven millor. No. No va ser així. Continuaven fent molt mal, i a més, em venia molta son, molta. Les contraccions eren molt espaiades, entre 10 i 15 minuts! Sabia que no anava per bon camí, i la meva ment racional va començar a pensar massa… a pensar que si allò continuava amb aquell ritme i aquella intensitat, no podria suportar‐ho. Tenia l’àngel i el dimoni dient‐me un per un cantó, que havia arribat fins allà, que ho havia intentat, i que no passava res per anar a l’hospital (no m’ho creia ni jo!!), i de l’altra banda, l’altre que m’anava dient que feia dos anys que lluitava per allò, que la nena estava bé, i que havia d’aguantar!
L’Ester em va veure preocupada i em va “manar” que verbalitzés el que pensava (em coneix més bé del que jo creia!). Li vaig explicar el meu debat intern i tan ella com en Jordi em van dir que el que jo decidís estaria bé, i que m’estimarien igual… jeje… A part, jo veia que s’estava començant a fer de dia, i tenia por que el part s’estanqués com havia passat els dos dies anteriors… En aquell moment l’Ester em va dir que ella hauria de marxar cap a quarts de nou del matí, i que ja tornaria quan pugués. Allò també em va xocar… Confiava plenament en les llevadores de Migjorn, però l’Ester estava lluny de ser la meva llevadora, era la meva amiga, el meu referent del part, ella em coneixia i em sabia orientar. Em Jordi em donava tot el suport moral, però l’Ester era la part més racional dels meus acompanyants, i potser per això m’hi sentia tan propera.
I mentrestant, pensava en tants relats de parts que havia llegit on hi havia banyeres, i lo fantàstiques que eren, a tothom li anava tan bé l’aigua calenta… i perquè a mi no?? Em feien més mal, punyeta!!
A les 8 del matí portava dues hores en remull, i ja n’estava cansada. Vaig sortir de la banyera, i els hi vaig dir que havia d’anar al labavo… Tenia moltes ganes d’anar de ventre, i em vaig tancar al lavabo. Allà em va enganxar una contracció…. maaaaare meva!!! No la podia respirar, no sabia què coi havia passat, alguna cosa se m’estava trencant per dins! Que bèstia!! El crit que vaig fer no el vaig reconèixer ni jo, em semblava increïble que aquell crit hagués sortit de mi!! Van entrar l’Ester i la Cris amb els ulls com plats, i van anar a buscar l’Àngels. I jo,” res, res, que encara no he fet, deixeu‐me sola!!”, i la següent contracció, igual de bèstia! Va entrar l’Àngels i sense dir massa res em va fer un tacte (jo asseguda a la tassa!). Com que va anar molt ràpid, vaig pensar que no hi arribava bé, que me’n voldria fer un altre a fora. Em van demanar que sortís del lavabo, que anéssim a la sala, i jo només pensava “però què diuen? Jo encara no he fet, necessito anar al lavabo!”. No se’m va ni passar pel cap que ja pogués estar a l’expulsiu. A més, l’Àngels no em deia res, jo no sabia què coi m’estava passant! Fins que l’Ester em va dir “toca’t Núria, toca el cap de la teva nena”. Comoooooor?? No m’ho creia, no no i no. I em va dir: “Ara fes TOT el que t’anem dient, em sents? No et descontrolis”. Em vaig posar a to en dos segons! Vam anar a la sala, a sobre el matalàs, i vaig veure que havien portat un mirallet i una llanterna petita. Llavors vaig reaccionar, m’ho vaig creure. No sabia què coi ni com havia passat, però estava a punt de néixer l’Emma! No hi hauria hores eternes de dilatació, no s’estancaria el part, ni marxaria l’Ester, jeje… Li tocava el cap a l’Emma!!!
Allà, al matalàs a terra, de genolls, i aguantant‐me a la corda de nusos que penjava del sostre, vaig passar unes quantes contraccions d’aquelles tan i tan bèsties, que em feien cridar com una bèstia de veritat. Vaig entendre tantes coses! Tenia tanta força, tantes ganes, tanta il∙lusió!! Al cap d’una estona vaig dir que volia seure a la cadira, i algú va dir “fantàstic!!”, i algú altre em va dir que guardés l’energia dels crits per empentar, a cada contracció. Vaig pensar que no podria, però sí! I vaig empènyer, i empènyer! I em deien, veus el mirall? Veus el cap? I jo no veia res!! Estava impressionada per la visió dels meus “baixos”, que no em reconeixia! Jeje… En Jordi estava darrere meu, assegut en un tamboret aguantant‐me, deixant‐me els seus genolls per recolzar‐me, callat. No deia res, però el sentia tan a prop! Crec que estava molt impressionat, tan pels crits que feia jo, com per que estava a punt de passar!
Un parell d’empentes més… Ara sí, era inconfusible, es veia el caparró!! Uf, quin subidón!! I de cop, crema!! Crema molt, ostres, no puc pas apretar!! El famós anell de foc, sí! El vaig sentir, i el nom li escau perfecte! A la següent contracció va sortir el cap… jo ja no tenia mal, només podia concentar‐me a retenir aquella imatge, aquell moment… Només li veia els cabells i el clatell, però sabia que era qüestió de segons que tingués la meva nena als braços. Em van dir, ara hem d’esperar la següent contracció perquè no et desgarris. I no sé si vaig esperar gaire, però tenia tantes ganes d’acabar, que vaig apretar mentre posava les mans per rebre la meva filla. Va lliscar com un peixet, i la vaig agafar jo, només jo!! I me la vaig mirar, que fort! Que fort!! Jordi, que fort!! Ho he fet, ho hem fet!! Gràcies, gràcies a totes!! Que fort! Jeje… No em van saltar les llàgrimes, només tenia ganes de riure!!! Aquí es va parar tot. Sé que les llevadores anaven amunt i avall, que em van punxar alguna cosa (m’ho van demanar, però no vaig retenir la informació: hi havia molta sang i tenien por d’una hemorràgia), em van posar al matalàs de terra, van netejar una mica, i van esperar que deixés de bategar el cordó. A mi em va semblar molt poca estona, però es veu que va bategar uns 20 minuts! El vaig tallar jo (en Jordi em va demanar que ho fes jo, jo crec que no volia ser el “responsable” de tallar aquest vincle tan físic entre mare i filla. I de seguida vaig expulsar la placenta, sense cap complicació.
No sé en quin moment l’Emma es va enganxar al pit, però va ser de seguida! Increïble, acabadeta de sortir del forn i allà enganxada. Ens van deixar sols a tots tres, una bona estona. En Jordi i jo no podíem dir res, sé que ell des de darrere meu em feia petons i carícies, i ens anàvem dient que “que fort”… jaja… que era tan bonica, que quina experiència, que millor no podia haver anat. No vaig poder evitar sentir una pena molt gran, perquè ara sí que sabia què ens havíem perdut en el naixement de l’Èlia, i què s’havia perdut ella en el seu primer contacte amb el món. Però bé, ara era l’Emma, era ella qui ens necessitava.
Quan em vaig poder aixecar (em marejava força), vam anar a l’habitació i em van cosir una miqueta. El perineu el tenia intacte, però van haver de fer alguns punts sueltos (em sembla que 4 o 5) , superficials, per dins i per fora, que em van dir que curarien ràpidament. També van pesar l’Emma… jo tenia molta curiositat per veure si realment era “tan gran” com em deien a totes les ecos… doncs sí, la mossa va fer 4.250 kg i 53 cm!
I en aquella habitació vam passar la resta del dia, admirant i contemplant la petitona! A la tarda van venir els meus pares i sogra, i portaven l’Èlia. Va entrar ella primer amb en Jordi, i la vaig veure taaaan gran!! Ostres, increïble! Tenia tantes ganes d’abraçar‐la i petonejar‐la! Però ella estava més aviat distant. Va fer un petó a l’Emma, amb els ulls com plats, i se’n va anar cap a fora a buscar els avis. El primer contacte no va ser gaire efusiu, i ara, dues setmanes després, sembla que comença a habituar‐se a la nova situació. De mica en mica. Ara bé, continua fent‐li petons a totes hores, abraçant‐la, i a buscant‐la amb la mirada cada matí quan es desperta.
La recuperació està essent més lenta del que em pensava. Ho tinc pràcticament cicatritzat tot, i m’han tret els punts, però continuo sense poder mantenir‐me de peu molta estona. Sobretot quieta, si camino estic millor. L’Ester m’ha dit que segurament és de tipus muscular, degut a desajustos de la pelvis, per parir una nena tan gran. Que pot passar, i que fa tota la pinta que m’ha tocat, i que pot trigar setmanes, o mesos fins i tot, a recuperar el to normal, i segurament amb l’ajuda d’un osteòpata o fisioterapeuta. No podia ser tot perfecte!! Paciència i prou…
CONCLUSIONS
Parlant amb les llevadores de Migjorn, em van dir que elles també s’havien sorprès de com havia anat el part. “La banyera és màgica”, em van dir, i també, que els parts amb una cesària anterior tenen coses molt especials. Que en molts casos comencen molt lents, com si el cos volgués fer un entrenament a l’úter, que ferit amb una cicatriu, s’ha de preparar més del normal per suportar les contraccions. Per això els PVDC tenen pròdroms més llargs. I que elles havien arribat a la conclusió que el meu cos em deixava tant temps entre contraccions per la mateixa raó. I que la dilatació tan ràpida (8 cm en dues hores!), va ser un cúmul de factors tipus “ultimàtum” (la possibilitat real d’anar a l’hospital, l’Ester que havia de marxar…), i la banyera, que fa miracles! Jeje…
Després d’aquesta experiència, sento de veritat que totes les dones sanes podem parir. I que tenir una cessària anterior no és cap problema si deixem que la naturalesa faci el seu curs. Si el nostre cos ha gestat una criatura sana, amb una cicatriu a l’úter, perquè no l’hem de poder parir? El nostre cos sap com fer‐ho, n’estic convençuda, perquè sí, perquè jo ho he viscut!
