Dia 23/4/2019 i 24/4/2019:
El meu relat de part comença el dia 23 d’abril del 2019. Aquell dia, tenia una visita rutinària a
l’hospital materno-infantil de Vall d’Hebron, ja que estava de 40+3 (de l’embaràs). Entro a la
visita amb la doctora *** (jo anava sola) i la veig a ella, a una estudiant i a una infermera. La
doctora em demana que m’assegui i li demana a la infermera que em miri la pressió. Aquesta
me la mira i surt a 14/9 (que es considera elevat durant un embaràs). La doctora demana a la
mateixa infermera que me la revisi vàries vegades. Una rere l’altre, la pressió segueix sortint a
14/9. Tinc el braç fet pols i inclús després de 5 vegades demano que ja no m’ho mirin més o
que canvïn el braç. La doctora decideix no mirar-la més. Em demanen que vagi a monitors i així
anul·lem la visita de l’endemà. Vaig a monitors i tot correcte. Torno a la consulta i em
demanen que ompli un pot amb orina, ja que necessiten mirar alguna cosa (no especifiquen).
Em miren el pes (que dóna error en la bàscula i l’hem de repetir). Jo ja començo a estar
nerviosa, perquè veig que m’estan fent moltes proves i per l’actitud de la doctora (arriba a
comentar en algun moment que aquell dia és tranquil i que no hi ha “dones”). Dins de la visita,
aquesta gairebé ni em mira als ulls. Es dedica a mirar el seu mòbil i inclús atén una trucada
personal. Quan arriben els resultats de l’orina em mira mig somrient i em diu: Bueno, avui et
quedes aquí. Jo no entenc res i em sorprenc. Em poso molt nerviosa i li pregunto: que ja em
quedo a parir? I ella em respon que sí (ella segueix somrient, amb actitud passiva i mirant el
mòbil o parlant amb l’estudiant). Apareix la infermera i em dóna una fulla: firma això. Mentre
em diu això la doctora m’explica molt breument que m’induiran el part perquè tinc la pressió
alta i perquè ha sortit positiu en l’orina una proteïna (no sé quina) que pot afectar a la mare i
que com que ja estic de 40+3 doncs que vol que pareixi, sense més explicació que aquesta.
Miro la fulla i demano, almenys, poder llegir-la. Però estic tan nerviosa, que realment llegeixo
la fulla per sobre i la firmo. De fet, passa tot tan de pressa que no tinc temps ni de valorar la
situació.
De seguida apareix una altra infermera que em ve a buscar per baixar ja a sala de parts. Estic
nerviosa i espentada. Estic sola i no em deixen ni tan sols un moment per poder trucar al meu
marit, que en aquell moment està treballant. Com puc, li envio un whatssapp per mig explicar-
li la situació. Ell s’espanta de veure com li escric i de no saber exactament què està passant (si
estic bé o no i si està bé el nen). Verbalitzo a tothom en tot moment que estic nerviosa i en cap
ocasió rebo consol de ningú. Més aviat, comentaris com: és el primer oi?. Quan arribem a sala
de parts, penso: “ara el podré avisar i explicar-li la situació” però no. Entra una llevadora, es
presenta (com entendreu, entre els nervis i la pressió no recordo el seu nom) i em demana que
em desbastexi i em tregui les arracades i em posi una bata. Tota aquesta situació s’ha produït
amb qüestió de mitja hora i jo estic com un flam i em sento sola i desprotegida. Són les 12 del
matí. Aprofito la soledat del lavabo per finalment, poder escriure al meu marit. Ni tan sols li
truco, com si tingués por de ser escoltada. Aconsegueixo vestir-me com puc i la llevadora em
demana que em tumbi al llit de la sala de parts. Em comença a explicar de forma ràpida en què
consisteix la inducció i que em posaran una medecina, que és com un tàmpax a la vagina per
començar el procés. De seguida m’introdueixen la tira. Torno a verbalitzar que estic nerviosa
però en cap moment rebo cap mena de consol, només per part del noi auxiliar que em posa la
tira. No tinc temps ni de parlar, ni de decidir, ni de pensar si jo realment vull allò, si realment
m’estan respectant els espais, si realment cal córrer tant…
Per fi, després de quasi hora i mitja tinc algun moment de soledat i tranquil·litat que em
permet avisar a la meva família i pensar en tot el que m’està passant. La llevadora va entrant i
sortint. Em va monitorant i en principi tot segueix correcte. Arriba el meu marit i ja em sento
més tranquil·la. Passen les hores i cap allà les 17:00 començo a notar les contraccions. De
moment les puc aguantar i la llevadora em recomana caminar. Així que els dos ens posem a
caminar. Estic més tranquil·la i contenta per l’arribada del nen. Inclús en algun moment em
permeto ballar, jo amb la bata, la panxa i la gent que em mira, però més igual. S’apropa el
vespre, cap allà les 19:30 i les contraccions ja són molt més fortes. Ha sigut un dia tan boig que
encara em sento neguitosa i li demano a la llevadora si va per llarg o no al que ella em respon:
Bueno, estate tranquila que tienes para muchas horas y así no vas a ganar nada. Allò em
molesta, bàsicament perquè jo no he demanat parir ni aquell dia ni d’aquella manera. Li
demano la pilota per poder relaxar-me una mica i tovalloles per poder posar-me a la dutxa. Em
diu que de seguida m’ho portarà tot. Es fan les 20:00, les 20:15, les 20:30…i demano a travès
del timbre el que ja havia demanat. Resulta que la llevadora que m’estava atenent havia
acabat el torn, no havia vingut a portar-me res ni tan sols a acomiedar-se de mi. Aleshores,
com una llum, es presenta la Macarena. La millor persona i professional que he conegut mai.
Em porta la pilota, les tovalloles, em calma, m’acaricia, empatitza amb el meu dolor, em parla
per distreure’m…no tinc paraules per ella. Van passant les hores i el dolor va augmentant.
Aquestes hores simplement consisteixen a motoritzar els batecs del nen i les contraccions, poc
més. Cap a les 3 del matí les contraccions són tan fortes que ja no em calma gairebé res. Em
poso a dins de la dutxa amb l’aigua calenta i més o menys aguanto el dolor.
Malauradament a l’estona entra una nova llevadora, que no es presenta i que no és la
Macarena. Em mira i em diu: “sal ya de la ducha que te voy a mirar”. Amb poques ganes, surto
ràpidament i em tumbo al llit. Em diu que em farà un tacte. Innocent de mi, no em podia
arribar a imaginar el dolor que allò implicava. De forma brusca i sense cap mena de sensibilitat
cap a mi, m’introdueix la seva mà a la meva vagina (amb unes contraccions horribles) i jo
literalment veig les estrelles. Em fa tant de dolor que em poso a cridar, que alço les cames i el
cul, no puc estar estirada (semblo la nena de l’exorcista). Li començo a cridar que m’està fent
molt de mal, que pari si us plau, que no ho aguanto. Ella no em fa cas, em diu que aguanti, que
és el que hi ha i em comença a empènyer les cames cap a baix perquè quedin recolzades al llit i
jo em quedi quieta. En cap moment rebo consol o ànims per part seva, més aviat males cares.
Faig el que puc però entre les contraccions i la seva mà, sento que em vull morir. Aleshores de
cop em diu: “Estas muy verde, solo de 2 centimetros, vamos a romper la bolsa ¿vale?” sense
explicar-me els motius, ni el perquè, ni en què consisteix allò…Amb tot el dolor del món
contesto: “vale”. En aquell moment, jo no estava capacitada per decidir res sobre el meu cos,
el dolor ho impedia. Tampoc estava informada que era millor per mi. Agafa els instruments i
de cop noto com es trenca, com ella surt de dins meu i com el líquid calent raja. Em sento tant
impotent, frustrada, sola, enrabiada que em poso a plorar desconsoladament i en posició fetal,
prement-me la panxa. El meu marit està tant al·lucinat amb la situació que és incapaç de
reaccionar. Sense més dilació, ni carícies, ni consol, la llevadora em diu que en una estona em
posaran l’epidoral i marxa. No recordo exactament l’estona que passa. Estic en xoc. Cap allà les
4 del matí torna a entrar la mateixa llevadora del tacte i m’explica que em posaran l’epidural.
Com que jo la volia perquè no puc amb el dolor, no poso resistència. Fan fóra al meu marit
sense explicar-li gaire els motius del perquè no pot quedar-se amb mi i arriba l’anestesista. Per
posar-me l’epidural hi ha una auxiliar que prepara el material per l’anestesista, aquesta i la
llevadora. L’anestesista molt correcte, m’explica tot el procediment i en tot moment és amable
i em dóna ànims. Per posar-me-la, em fan seure al llit, esquena corbada i em fan estar molt
quieta. Com que tinc forces contraccions em moc una mica, al que la llevadora sense previ avís
decideix posar-se davant meu, de genolls al llit i amb els seus colzes m’estreny les espatlles cap
avall perquè m’estigui quieta. O sigui, tinc l’anestesista a l’esquena i la llevadora al meu davant
a sobre meu aguantant-me. Un cop posada l’epidural, ja em sento més tranquil·la i el dolor
comença a disminuir. Són les 5 del matí i per fi, aconsegueixo descansar una mica. A les 7
apareix la Macarena. Penso: sort!! Resulta que havia hagut d’anar a urgències i per això no hi
era ella. La Macarena em demana si em pot fer un tacte i li dic que sí. Em relaxa i em diu que
estigui com estigui que tranquil·la que tot anirà bé. Segueixo de 2 centímetres. Em resulta
decebent però ella em tranquil·litza. M’explica que em posaran oxitocina per accelerar el part.
No tinc molt clar la quantitat ni l’estona que vaig estar amb oxitocina perquè no se’m va
explicar. La Macarena s’acomiada i comença un nou torn. A les 9:20 apareix una altra
llevadora, la ***. Crida molt i és molt nerviosa. Em fa un tacte i em diu: “Uii estás de 8
centimetros, en una hora estás pariendo”. Per fi, estic contenta. De cop, sento de nou el dolor
i demano més medicació. No sé exactament quina medicació em posen però em marejo molt i
sóc incapaç de parir en aquell moment així que dormo una estona més. Cap allà les 11 em
desperto amb pressió de nou i demano parir. Ja no puc més. En el moment del part venen 4
ginecòlogues, la *** i un auxiliar. Les ginecòlogues no tenen molt clar si el nen està mirant
cap a baix o cap a dalt. Entre elles parlen amb conceptes mèdics que no entenc. Tampoc
m’expliquen gaire. Em fan una ecografia i finalment em diuen que el nen està mirant cap
amunt i que hauran d’utilitzar els fòrceps. Mentrestant la ***em diu que vagi empenyent.
Un altre cop, no em donen opció a recriminar o a informar-me sobre la utilització dels fòrceps.
Jo estic en un estat que el meu cos ja no m’importa. Només m’importa el nen. Comença el
treball de part, fòrceps a dins, jo empenyent, la ***empenyent la meva panxa cap a baix
(cosa que tinc entès que és perjudicial per al bebè) i el Salvador Guillem neix a les 11:55. En el
meu pla de naixement vaig especificar que volia un mirall però ningú el llegeix per tant no me’l
porten. Jo vaig ser incapaç de demanar-lo. Sí que em demanen si vull treure jo el nen però no
em puc ni moure per tant dic que no. Mentre em cusen recordo que les ginecòlogues es
comenten entre elles: “Això amb què va, amb això altre?” i jo penso: Deu meu, que estan fent
amb la meva vagina!. També em comenten que m’he esgarrat jo sola pels dos costats, cosa
que la llevadora del CAP una setmana més tard em confirma que no és veritat i que em van fer
una episiotomia sense informar-me.
Per tot el que he explicat anteriorment, considero que he patit violència obstètrica, ja que vaig
patir un tracte horrible per part de la majoria de professionals i perquè el meu cos va patir
coses que ni tan sols se’m va informar. No se’m va informar de protocols, no se’m van explicar
amb claredat, en cap moment se’m va deixar escollir, no es va respectar el meu pla de
naixement, no se’m va tractar amb respecte, etc. Un mes més tard, sóc conscient de tot el que
he patit i considero que el meu postpart, tant físic com emocionalment ha sigut més dur que el
d’altres dones que han tingut un part respectat.
“L’OMS recomana que el part es faci amb el mínim intervencionisme possible, respectant la
fisiologia natural del part i analitzant i mesurant cadascuna de les possibles intervencions de
manera individual. Tanmateix, l’ús de drogues i analgèsics, l’excés de persones estranyes i
d’activitat i l’ambient poc càlid i tranquil obstaculitza l’39;equilibri hormonal de la mare i del nadó.
S’ha observat que la manca de respecte per la fisiologia natural del part fa augmentar de
manera alarmant el nombre de cesàries i de parts instrumentalitzats (fòrceps, ventosa), amb el
risc innecessari afegit.”
