Cesària i postpart a Clínica del Pilar (Barcelona) 2014


Com resumir l’experiència post cesària …. va ser tan traumàtica …. difícil d’oblidar ….. difícil de resumir …. com ja he comentat la meva cesària va ser programada per a un dilluns a les 8h del matí. Abans d’aquest dia jo només li vaig demanar dues coses a tenir en compte a la meva ginecòloga, que quan el nadó sortís el posessin sobre meu, i que per favor em donessin l’alta a com més aviat millor ja que jo en els hospitals em poso dolentíssima i tenia por que això em produís ansietat, per la qual cosa de vegades m’he de medicar. Del primer em va dir que tranquil·la que d’això de s’encarregaria la llevadora (vaig entendre doncs que ja ho feien sempre o que ella mateixa li faria arribar el meu desig), i del segon que ja veuríem com evolucionava.

La meva entrada a la Clínica del Pilar va ser freda com el gel, vaig arribar super nerviosa però ningú semblava importar-li, jo era una més, semblava que fins i tot els donava pal atendre’m …. em van passar a una petita i cutre habitació, on em van dir que em despullés i posés la bata, gorra. etc Més tard va venir la llevadora, jo ja la coneixia de les classes del curs de pre-part , allà em va semblar una persona bastant experimentada i sensible …. em va fer diverses preguntes i va anar omplint el full amb les meves respostes, una de les preguntes era si volia donar-li el pit, seguint els consells d’una doula que anteriorment em va estar assessorant i davant els meus dubtes de si m’atacaria l’ansietat o no en aquests moments de nervis, li vaig dir que ho decidiria després de tenir la nena (el part és nostre i podem decidir-ho quan vulguem)….. no que és el que va anotar, però per descomptat ningú va venir després a preguntar.

Vaig entrar embarassada i sense cap símptoma a una Clínica, em van passar a un fred quiròfan sense cap tipus de gest de suport, empatia, afecte…. res que em tranquil·litzés …. em van posar una tela per davant que m’impedia veure res, em van adormir de cintura cap avall i no sentia res, de cop i volta vaig sentir el nadó plorar …. vaig repetir una i altra vegada que volia veure-ho, i al cap d’un temps, el van deixar uns minuts al meu costat, ja vestida, endreçada i tot …. que és el que va passar? no van entendre el que vaig demanar?

La van apartar de mi ràpidament i a mi em van pujar a l’habitació, van trigar més d’una hora a portar-me a la meva filla …. no va aparèixer cap professional en diverses hores, així que quan em va passar el fred pel xoc de l’anestèsia i em vaig recuperar una mica jo mateixa em vaig esquinçar la bata de roba-paper que et posen per entrar a quiròfan i sense saber ni com fer-ho vaig acostar al meu nadó al meu pit …. no sabíem ni ella ni jo com fer-ho, però la meva petita intentava agafar …. encara no havia aparegut cap professional quan de sobte em van portar un biberó? ¿? ¿? il·lusa de mi, vaig pensar que potser se’ls donava a tots els nadons fins que a la mare no li pujava la llet …. jo no tenia ni idea de res …. i li vaig donar …. a partir de aquí, portaven un biberó cada 3 hores? ¿? ¿¿vaig preguntar el perquè doncs jo volia donar-li el pit i em van dir que ok, que llavors anotaven això ….? ¿? ¿però la meva petita no s’agafava, jo no sabia com fer-ho, com posar-la, estava adolorida, se m’estava despertant el cos …. i ningú venia a preguntar-me ni a ajudar-me …. en una de les visites de la pediatra, li vaig comentar que anava a trucar a una assessora de lactància perquè vingués, a una doula, i em va dir que no tenia perquè, que allà les infermeres eren assessores de lactància …. “llavors on són? per què ningú ha vingut?” em van dir que em manaven a algú….. va venir una infermera que va agafar el cap de la meva petita i li va aixafar la boca contra el meu pit frontalment, la petita es va agafar un moment, però després va començar a la plorar probreta davant tal acció tan violenta …. la infermera ni ho va veure, ja que un cop feta aquesta maniobra va desaparèixer …. la vam tornar a cridar …. “però si te l’he deixat enganxada!” “si, però 1 minut, el temps que has trigat a anar-te’n!” li vaig respondre ….. i va tornar a realitzar la mateixa operació, sense tacte, sense tenir en compte la posició del nadó, ni la meva, ni el meu pit, ni com col·locava la seva boqueta …. res de res .. … i es va tornar a deixar anar …..

El mateix dia, va venir una infermera de les que feien les cures i que sense ni tan sols avisar-me del que m’anava a fer i de que m’anava a fer mal, va començar a fer-me una maniobra de pressió a l’abdomen, vaig començar a plorar de dolor, no vaig poder evitar cridar …. a la tarda va venir el monstre a fer-ho de nou, les meves mans, en un acte reflex i involuntari s’anaven cap a les seves que tant dolor em provocaven, em va mirar i em va dir: “agafa’t on vulguis però no m’agafis els braços “…. tal com sona, ho escric literalment. Hi havia una altra forma de fer-ho segur, ja que al dia següent per sort, suposo que hi va haver canvi de torn, i en entrar una altra infermera per fer-me aquesta maniobra, jo ja vaig començar a plorar i a pregar-li que si us plau no ho fes, em va mirar i amb veu dolça i serena em va dir que respirés profund ….. “ara treu l’aire lentament” i mentre ho feia va exercir la pressió suau i progressivament …. quin canvi! per Déu! d’on va sortir l’altre monstre?

L’endemà també, la meva cunyada amb tota la seva bona intenció, em va comentar que potser em anirien bé unes mugroneres, ja que la petita seguia sense agafar-se al pit i jo no sabia com fer-ho i seguia sense aparèixer ningú per ajudar, preguntar o interessar-se pel tema …. estava sola …. va trucar a la nurseria i me les van portar, una talla gran que no era l’adequada per a mi (després he descobert que hi ha diverses mides, però allà no es van molestar ni a comprovar-ho), em les van deixar i es van anar, tal qual, …. increïble, la veritat és que va ser tot dantesc …. que poca professionalitat, amb què poques ganes treballen, que poc els ha d’agradar la seva feina i que mala supervisió de l’equip de infermeres ….

Al tercer dia, va passar el que em temia que passés, els dolors port operatoris eren forts, estava que no em podia moure, ningú m’ajudava amb la lactància, em vaig desesperar, volia anar-me’n a casa, i allà tranquil·lament localitzar alguna professional de veritat que m’ajudés…. i tot això va desencadenar en una crisi d’ansietat, com moltes he patit ja …. només volia plorar i anar-me’n d’allà, no podia suportar més aquest lloc ni aquest tracte …. quan això em succeeix acostumo a prendre alprazolam, i ho necessitava de veritat perquè em poso molt molt malament creieu-me …. ho vaig comentar a la pediatra, no sé ni el seu nom perquè no va tenir l’educació ni de presentar-se quan venia, em va comentar que no podia prendre més de mitja pastilla, i jo necessitava prendre una. Li vaig comentar que havia alternatives, ja que el vaig veure a la web http://e-lactancia.org/ però ella em va dir que no, que no hi havia cap alternativa i que si ho prenia no podia alletar la meva filla, …. . “però si és temporal! això es em passarà quan arribi a casa!” però em van dir que no, que no podia donar-li el pit…. em van portar unes pastilles Dostinex per retirar la llet o evitar la pujada vaja, quan me les va portar una de les infermeres li vaig demanar que les deixés a la tauleta perquè volia pensar-m’ho bé …. “o les preses o me les porto” em va contestar …… “emporta-te-les!!!” però que s’havia cregut la molt desagradable ?, però quin tipus de persona li parla així a algú en el meu estat?

Al quart dia jo estava ja molt molt malament, la meva família amb tota la bona intenció d’ajudar-me em va convèncer perquè prengués el Dostinex, i li donés biberons a la petita, ja que seria millor que jo estigués tranquil·la i feliç i pogués donar-li aquesta pau i aquesta alegria que necessiten també els nadons …. i feble, trist, angoixada, com estava …. vaig accedir, les vaig prendre, i vaig començar a donar-li biberons ….

La pediatra va ser desagradable i seca fins a l’últim dia quan em va portar l’informe d’alta i m’explicava que dosis havia d’usar per preparar els biberons, de veritat, que persona més desagradable, com pot estar exercint ?? ?? no m’estranya que l’equip d’infermeres siguin igual o pitjor que ella …. tot aquest equip està supervisat per un Cap d’Unitat, em pregunto si aquest senyor sap com és el tracte del seu equip …. o si li importa almenys …. he intentat buscar informació sobre ell, i m’encantaria parlar amb ell per expressar-li tot això …. he enviat un mail a info de la Clínica per saber com podria contactar amb aquest senyor, i no he rebut resposta ….

En definitiva, he intentat resumir molt tota aquesta experiència amb aquestes persones i en aquesta Clínica,  em nego a pensar que tots els que hi treballen són iguals, però en el meu cas em van tocar aquests “professionals” que em van arruïnar una bella part de la maternitat, em van robar el meu dret a alletar, vaig confiar en ells, perquè crec que s’ha de confiar en els professionals, no? maleït el dia en què ho vaig fer, maleïts els mals professionals, mai, mai oblidaré aquesta experiència …. que podrien haver fet o com podrien haver-se comportat al meu parer? doncs molt fàcil:

  • informant-me que havien alternatives al alprazolam com bé s’exposa a la web de e-lactancia.org perquè jo parlés sobre aquestes amb el meu psiquiatre (després vaig saber per tots els pediatres amb els que vaig parlar que és una web del tot fiable)
  • si els vaig dir que era una crisi temporal i van veure que tenia desitjos d’alletar la meva filla, portar-me un extractor de llet mentre prengués la medicació, perquè pogués restablir la lactància, un cop a casa ja tranquil i sense necessitat de medicació
  • ajudar des del primer moment a alletar a la meva filla, explicant les posicions del nadó, la meva, el que havia de sentir, com ho havia de fer i animar-me a això
  • mostrar-se comprensius amb mi i intentar calmar-me, per fer-me veure que aquesta crisi passaria i que és normal després de parir, o després d’una cesària passar per moments de nervis, tristesa etc ….

Però que lluny quedava tot això en aquesta Clínica …. per descomptat no us la aconsello, és curiós però en comptar el meu cas després, no sabeu amb les persones i professionals que he parlat i TOTS m’han dit que és un dels pitjors llocs de suport a la lactància …. per déu!! que l’OMS llança un missatge als professionals sobre aquest tema! com poden actuar així?

A més després em trobo amb articles com aquests:

http://www.bebesymas.com/lactancia/es-un-mito-decir-que-la-mujer-que-amamanta-no-puede-tomar-medicamentos-entrevista-a-jose-maria-paricio-i

http://criatures.ara.cat/somlallet/2014/06/11/ansiolitics-antidepressius-i-sedacio/

I si llegiu el llibre del reconegut pediatre Carlos González, un regal per a tota la vida, en el capítol on parla dels fàrmacs durant la lactància trobareu un quadre, on casualment un dels exemples de medicaments que s’esmenta és el alprazolam.

Per no parlar-vos de que quan he iniciat el procés de Relactació, frustrat, ja us explicaré el perquè en un altre post, tots els “professionals de veritat” amb els que vaig consultar, em van confirmar que no hi havia cap problema en alletar i prendre alprazolam.

Em vaig sentir maltractada i em sento víctima d’una sèrie de negligències mèdiques …. i necessito explicar-ho i fer-ho saber a qui li pugui interessar per evitar que li passi a ningú més ….

Si alguna heu previst que el part sigui allà, aneu amb ull, passeu completament dels “professionals” que hi us trobareu, informar-vos abans per professionals de veritat, assessores de lactància, doules, associacions ….. i no cometeu l’error que vaig cometre jo ….. per a això agrairé que feu difusió d’aquest post …. gràcies ….

4 Comments:

  1. ets molt valenta. Ànims!

  2. Ostres em sap molt de greu aquesta mala experiencia, jo vaig tindre la meva filla al agost del 2013 alla i estic molt contenta. Per mala sort et va tocar. Mal torn

  3. Em sap greu que us toques viure aquesta experiència. Gràcies per escriure-ho i permetre que futures mares s’informin abans de donar a llum de les opcions, dels seus drets, de les possibles alternatives a situacions complexes, i que puguin sentir-se fortes per decidir amb consciència el que voles per a elles i els seus petits. Ho comparteixo a la meva pàgina de facebook HipnoParto el Salón de los Espejos. I si algun dia vols fer una sessió per “alleugir” la mala experiència, estàs convidada.

  4. Sílvia Díaz-Maroto

    Ara veig que ja en fa uns mesos d’aquest cas…tot i això t’animo a fer una queixa formal a la Clínica si no ho has fet. Una queixa amb registre d’entrada, i exigint resposta, com es faria en qualsevol establiment en el llibre de reclamacions. Ens hem d’acostumar, com a usuaris, a fer-ho sempre que ho creguem necessari. És la única manera que arribi a qui realment pot canviar alguna cosa. Ànims!!

Respon a Sílvia Díaz-Maroto Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.