Naixement del Lluc
L’hora de les bruixes arriba, són les 12 de la nit i no tinc cap dubte, estàs de camí, per fi vindràs “al otro lado de la piel”.
Els dolors són suaus i regulars, el teu pare i jo estem emocionats pel moment que s’acosta. Passejo tranquil·la per la casa preparant les coses per anar a la casa de parts Aura mentre el teu pare carrega el cotxe.
Abans de sortir junts visitem els racons de casa, mirem on estaran les teves coses a partir d’ara, ens acomiadem de la vida entre dos per donar la benvinguda al trio.
Un cop a Aura, la Maria Teresa ens rep entre abraçades i paraules dolces. Amb el seu to de veu va generant un ambient tranquil i relaxat. Encara em sento activa, encenem l’espelma que hem pintat per donar-te la benvinguda, pengem el cartell que em vaig fer amb imatges, fotos i paraules de força… i sec entre contraccions i somnis a l’hamaca.
No tinc noció del temps, però els dolors ara no em deixen estar asseguda, el teu descens em demana verticalitat. Només dreta, agafada a la cinta que penja del sostre o recolzada a la barana de la paret aconsegueixo que el cos es relaxi… i llavors arriba l’aigua! M’estiro a la banyera mentre el teu pare em tira aigua ben calenta per la panxa, aconsegueixo descansar i fins i tot somiar. Et somio!
Em sento molt cansada. La Sofia i la Maria Teresa entren i surten, em parlen, m’animen, em cuiden, i ens deixen viure de nou tot el procés en intimitat. Les mirades, les carícies, les mans i les paraules del teu pare són la meva força. Estem plegats en això, t’esperem junts.
En algun moment hi ha pors i dubtes, l’hospital apareix com a opció. Jo a cops sento que no hi vull anar, que és el meu moment, el nostre moment i el vull seguir vivint així. A voltes sento que les forces m’abandonen i el “no puc” surt molts cops de la meva boca. Les pors, el dubte i la inseguretat m’envaeixen…
Però quan la Sofia clarament aposta per continuar endavant a Aura, unes noves forces m’arriben, desitjo tenir-te en braços i oferir-te un ambient càlid, segur i amorós. Després d’estar hores i hores dreta, les meves cames em demanen estirar-me, i mig estirada amb milers de coixins que m’ajuden a estar més vertical, les mans del pare i les llevadores, entre crits d’ànims i llàgrimes percebo el teu cos baixar.
L’emoció als ulls del teu pare em confirma que ja estàs aquí. Un darrer esforç agafant-me les cames, un darrer crit, una explosió d’emoció i et veig a sobre meu! Et toco, et petonejo, t’oloro… i just en aquest moment m’adono… t’estimo i sempre t’estimaré!
Benvingut a les nostres vides Lluc!!
10/12/2017
El Naixement d’en Liam, i la Marga i en Joel com a pares
Quan un nen ve al món també arriba una família, un nou home i una nova dona, un pare i una mare. Per la dona la transformació és al llarg de 9 mesos, amb més o menys consciència. I per la parella és més a remolc d’una dona que es va transformant anímica i físicament. Potser és just al moment de veure al seu fill que se n’adona.
El part també és una gran transformació en que la dona s’obre i entrega a la vida més que mai, donat que el part és un transit explosiu. He tingut la sort de presenciar alguns parts i em meravella quan la dona és capaç de connectar amb la part més profunda i primària. Aquella certesa i calma que la fan valenta i centrada. Sense ser un cavall desbocat dominada pel dolor, ni una rata sabia seguint tot l’après en els 9 mesos d’embaràs. Aquell deixar-se portar, aquell abandó al què hi ha, que fa que sigui únic i especial. I alhora la certesa i el centre de què les coses segueixen el seu curs. Per mi és l’empoderament d’aquesta dona, que més llegida o menys, més salvatge, més mental o animal, … aconsegueix travessar el dolor amb presència, amb constància, confiada!
L’última dona que he acompanyat va dir amb aquestes paraules el que esperava d’una doula, “vull que estiguis al meu costat per que si en algun moment decaic, pugui re-connectar amb la força i el poder femenins. Sé que el meu home em donarà força i confiança, però qui ha de parir sóc jo i penso que una dona em pot recordar aquest poder”. I ha estat amb aquesta dona que he tingut l’oportunitat d’experimentar què significa acompanyar, ajudar a re-connectar… Simplement presència, senzillament respirar amb ella, cantar, cridar amb ella, des de la distància, la discreció, com una
ombra, o una memòria ancestral que torna a nosaltres. Sentir la pertinença a la saga de les dones que per mil·lennis han pogut parir, amb més dolor o menys, amb més respecte o menys, des de la fortalesa femenina, amb infinitat d’expressions. Gràcies Marga per la teva fortalesa i valentia, per saber connectar amb la teva potència i deixar-te guiar pel moment, malgrat estar lluny del teu imaginari més extremadament salvatge.
Entre contracció i contracció hi ha hagut moments de pausa, on la mare es desprenia sobre la pilota i rebia suaument les carícies del seu company. De braços suaus i tranquils que descansaven de la pressió de les mans de la dona en els moments de contracció. I a ¾ de 13h ha arribat en Liam, decidit, lliscant, humit, vermellós, tranquil. I ha estat rebut per una mare valenta, tranquil·la i present, que s’ha despullat només saber-lo aquí, i l’ha pres entre els braços per atansar-lo al seu pit. Davant d’un home serè, en silenci i feliç.
Per mi ha estat un regal compartir un part senzill, amorós i respectuós, en què poc a poc s’ha anat entrant en un ambient de comunió entre els 5 (mare i nadó, pare, llevadora i doula). Respiràvem alhora, cridàvem i tot anava passant al ritme que marcaven mare i bebè. Amb aquestes paraules no crec que estigui transmetent la potencia del moment, per que no ha estat un viatge estel·lar, ni un “colocón” ha estat un anar fent, un entrar en el procés i aconseguir la comunió que ens dona l’escolta, la presència… (i en cap moment vull descriure la vivència de la mare).
Gràcies al Joel, el pare i marit que des del silenci i el contacte ha fet un acompanyament a mida. Gràcies a la Vanesa, que amb la calma i la saviesa de dona i llevadora ha acompanyat i respectat les necessitats del trànsit de tal naixement.
Aquest és el paper que jo entenc com a doula: presència, escolta, mirada… per que desprès de tants anys vivint en comunitat i prop de les dones, recordant-nos unes a les altres la potència que tenim, i desprès de tants altres en un món més masculí, allunyat de la nostra naturalesa i força, necessitem recordar-nos aquest poder, aquesta força. És així com el paper de la doula ve per marxar d’aquí uns anys, quan aquesta feina estigui feta i les dones i els homes visquem de nou connectats amb les nostres fortaleses i vulnerabilitats, i més en comunitat.
Maura Aragay, doula
12/12/2017
