Part respectat a Sant Joan de Déu (Barcelona)
El 12 d’Abril de 2016 va néixer el meu segon fill en un part natural i respectat a l’hospital Sant Joan de Déu.
El meu primer part va ser el Juliol de 2014, a la Maternitat (Clínic), no va ser un mal part, però tampoc bo. Vaig arribar molt cansada, portava dos dies amb pròdroms, vaig preguntar al arribar a urgències a qui havia de donar el pla de part i em van dir que això a la sala de dilatació, però que no era necessari, que tot s’aniria parlant… Finalment amb l’esgotament no el vaig donar i un cop posada epidural, em van trencar bossa sense consultar, van posar oxitocina també sense consultar i finalment vam necessitar ajuda de forceps i una bona episiotomia que per cosir-la no se ni quants punts em van posar perquè no m’ho van voler dir tot i que jo ho vaig preguntar, “això millor no t’ho dic” va ser la resposta.
Vaig estar entristida, i encara estic, pel part que podria haver tingut i no vaig tenir, en part perquè jo em vaig deixar fer sense dir res i també per cert grau de mala sort, semblava que tots anaven amb preses aquell dia de Juliol, estaven desbordats.
Un cop embarassada de nou, vaig treballar per tenir un altre tipus de part. Em vaig decidir per Sant Joan de Déu per quatre raons: tenen programa de part respectat + sala de part natural (la Maternitat també, sé que no és garantia de res), habitacions individuals (a la Maternitat l’has de pagar si n’hi ha de lliures), no separen al teu nadó de tu per fer cap proba o cura- tot és a la mateixa habitació- (a la Maternitat se l’emporten tots els dies una estona, i això se’m va fer bastant dur al primer part, em semblava que estava massa estona lluny nostre sense veure que feien) i és un bon hospital també en neonatologia.
A part, vaig preparar-me més pel part que volia: entendre el per què de certes intervencions i què pot implicar alguna de les decisions que jo pogués prendre. Fer ioga durant l’embaràs em va ensenyar a respirar i juntament amb la informació que recopilava (molta a través de xerrades organitzades per Dona Llum) em va fer sentit empoderada, forta, capaç.
Intentaria tenir un part natural, on tingues llibertat de moviment i elecció de postura a l’expulsiu. Si més no aguantar sense pedirudal el màxim possible per poder-me moure i ajudar al petit a encaixar-se, entre altres beneficis.
Sabia que per aconseguir-ho necessitava algo de sort també amb el personal que em pogués tocar aquell dia, les presses, “overbooking”…
Vaig poder parlar el meu pla de part amb una llevadora de l’hospital cap a la setmana 34, va quedar per escrit i signat per les dues a la meva historia clínica, per tant tothom hi tindria accés el dia del part.El dia 12 d’abril les contraccions van començar de matinada, relativament freqüents però no massa intenses. Ben dora al matí ja m’obligaven a posar-me dreta per passar-les millor, però de sobte es van espaiar molt. A mig matí el meu company i jo vam sortir a fer un bon passeig pel parc del costat de casa, que te forces escales, així em mantenia en moviment. Les contraccions continuaven cada 10-15 minuts, em feien parar de caminar però no eren massa freqüents, estava convençuda que aquell dia no pariria.
Vam dinar tranquil·lament i just al acabar de dinar, tot i que la freqüència no va canviar si ho va fer la intensitat de les contraccions.
Vaig anar fent pilota, caminant per casa… i de sobte cap a les 17h van començar a ser cada 5 minuts i força intenses.
Al ser el segon i portar ja força estona constant, vam decidir sortir de casa i anar a l’hospital cap a les 18.45h.Un cop allà vam esperar uns 5 minuts a passar al box, la llevadora ja havia llegit la meva història i pla de part: sense que jo li digues res sabia que volia part natural amb llibertat de moviment i em va dir que si ho volia mentre em monitoritzava jo podia estar dreta i moure’m el que els cables em permetessin. Per mi, més q suficient! Passar les contraccions estirada em semblava horrible, com millor estava era dreta, arrepenjada sobre una paret o sobre el meu company, amb ell acariciant-me la zona lumbar i jo balancejant les caderes. Poder estar així els 20 minuts de monitors i no estirada em va donar ja molt bon rotllo… Allò aniria bé!
Em van fer tacte i estava justeta de tres, em van proposar anar primer a l’habitació i quan estès més avançada baixar a la sala. Em va semblar bé, a l’habitació podria estar relativament tranquil·la, seguia pensant que no pariria aquell dia 12.
Vaig pujar a l’habitació caminant, parant en cada contracció, sense que em donessin presa.
A l’habitació devíem arribar sobre les 20h, em van portar un iogurt i un suc per si volia, però jo no estava per menjar, em sentia remoguda…
Aquí vaig topar amb una infermera maleducada que em volia prendre la tensió en plena contracció, li vaig demanar q em deixes acabar i es va posar borde, em va molestar la seva actitud irrespectuosa cap a una dona en ple treball de part, però va ser anecdòtic.
Vaig poder estar tranquil·la mentre anava dilatant, les contraccions eren cada 4 minuts i jo estava molt concentrada en acompanyar el dolor amb ajuda del meu company.
Vaig vomitar i tot es va intensificar.
Les contraccions eren ja cada dos-tres minuts i molt més intenses, m’haig de concentrar molt en respirar-les, però puc acompanyar-les encara, costa, però puc concentrar-me i entre contraccions em recupero molt ràpid.
Vull baixar a la sala de parts ja, fins ara estava a gust a l’habitació, però ara tinc moltes ganes de baixar. Ens diuen q avisen la llevadora.
Mentre esperem que pugi algo canvia i jo no aguanto les contraccions dreta, em poso de quatre potes a terra recolzada en una cadira, és l’única postura en que em sento còmode i capaç d’aguantar el dolor.
Arriba la llevadora, es diu Carmen, em diu que la postura en que estic és molt de part, però les dues pensem que fa molt poc que he arribat i només dilatada de tres… Em fa un tacte (el segon i últim des de que he arribat) i ja estic de 8, baixem a la sala!
La Carmen m’anima, em diu que estic en la part més dura, així que jo agafo forces perquè estan de 8 i ja amb ganes d’empènyer falta poc i no puc ni pensar en peridural, ara estic molt ficada en el part això seguirà per via natural, no en tinc cap dubte, no em fallen les forces. M’entero del que passa però no hi soc del tot, estic molt connectada en mi i en acompanyar les contraccions, no em cal esforçar-me, estic en aquest estat de manera intuïtiva i natural.
Baixem a la sala molt ràpid, en camilla, em resulta molt molest estar estirada, però vaig respirant i només arribar a la sala de part natural m’ajuden a baixar i jo ràpida i instintivament em poso de quatre potes a terra, recolzada sobre la pilota que hi ha a la sala.
Tinc molt fred i em tapen.
El meu company de genolls al meu costat, escalfant-me, acariciant-me les lumbars, intenta agafar-me la mà però jo he trobat una barra (o una pota de cadira o dimilar) on aferrar-me amb totes les meves forces i no la vull deixar anar, necessito agafar-la a les contraccions, que ja sónseguidíssimes.
La Carmen també està a terra, darrera meu, em demana q respiri, que acabi de dilatar i que deixi al petit anar fent, però jo necessito empènyer.
Se que hi ha una altra noia amb la Carmen, però jo no estic per presentacions, tinc els ulls tancats i estic molt ficada en mi. Mantenen un ambient íntim i agradable.
Volen monitoritzar el nen, algú em posa un monitor inalàmbric a la panxa, aguantant-lo amb la mà, però intentant no molestar, no em demanen que em mogui ni cap canvi de postura per fer-ho, són elles les q s’adapten a mi, no se si aconsegueixen sentir-li el cor, però jo estic concentrada en mi, en la intensitat del dolor, en no bloquejar-me i acompanyar el dolor, i… empènyer, ara és l’únic que em demana el cos.
Estic que no estic, només jo i el meu fill, i la intensitat de saber que ja queda molt poc. Respiro, crits guturals que ajuden a empènyer agafada fort a la barra que he trobat, el que el cos em demana.
La Carmen em pregunta si li vull tocar el cap, quan corona. No se molt com fer-ho, però ella m’ajuda i li estic molt agraïda que m’ho proposi. Li noto el caparró, encara es dins meu però va sortint, queda poc!
M’hagués agradat, quan imaginava el part, ajudar a treure’l de dins meu, però la postura que em va demanar el cos no m’ho feia fàcil i en el moment tampoc hi vaig poder pensar ja que necessitava les mans per agafar la barra a l’empènyer, per tant poder-li tocar el caparró en aquell moment em va agradar molt!
Fa mal, però ja no recordo el dolor, l’expulsiu és molt, molt, molt intens però sé que el meu cos sap que fer, confio en mi i acompanyo el dolor de parir el meu fill amb més crits/sorolls guturals que m’ajuden a empènyer.
El nostre petit surt, el cap és fora, una empenta més… sento un “xof” i ja es tot fora! Entràvem a la sala de dilatació-part tot just a les 21h, i un quart d’hora després el nostre fill ja era als meus braços!
No m’ho esperava pas que neixes el dia 12… I un cop a l’hospital tot ha anat tan ràpid!!La Carmen es preocupa una mica, em diu que no pot deixar bategar gaire el cordó perquè el petit també ha fet molt esforç, ha sortit amb dues voltes de cordó i el troba blau i bastant hipotònic… Però inmediatament estem pell amb pell, a terra, on he parit. Jo el veig bé, donant-li escalfor, i em sento plena d’energia tot i l’esforç del part, ja no hi ha gens de dolor i el cos s’ha recuperat casi a l’instant, ara ja no tinc fred, estic acalorada.
Venen els pediatres, però revisen al nen sobre meu, sense separar-lo de mi, mentre encara sóc a terra. Tot està bé!!
Estem uns 10 minuts més a terra, olorant-nos, coneixent-nos, abraçats. Pujo a la camilla, jo sola, per a que em revisin.
Surt la placenta, i que gran… Quina sensació sentir-la sortir! Aquí tot just m’han posat oxitocina, per protocol, però ja estava informada que ho farien i m’ho tornen a explicar, jo ho accepto.
La Carmen ens ensenya i explica la placenta molt didàcticament.
Em revisa i em diu que tinc un petit “desgarro”. M’ha de posar tres punts i per fer-ho cal anestesia local.
M’ho explica tot, en tot moment.
Em sento feliç, respectada i informada, aquesta llevadora és un sol, quina sort hem tingut!
Un cop acaba em netegen i ens deixen a la sala molta estona als tres sols, amb una llum molt tènue.
Tinc molta gana!!! La Carmen ens porta un suc de poma fresquet, un per mi i un pel meu company.La sala de part natural és molt agradable, gran i amplia, ara puc veure-la millor. Sempre havia pensat que usaria la banyera si tenia l’oportunitat, però una altra cosa que és diferent al que imagines… Tot i que m’hagués agradat gaudir més de la sala, a l’habitació vaig estar tranquil·la i en cap moment em va venir de gust banyar-me o dutxar-me, ho vaig pensar, però el meu cos no m’ho demanava, al contrari, jo volia estar dreta o cap al final, de quatre potes a terra, no volia res més.
Tampoc hagués pensat mai parir de quatre potes a terra, sempre m’imaginava asseguda a la cadira de part i agafada de les “lianes”… Però el cos mana en aquests moments i pots fer coses que ni t’imaginaves!No sé si és l’habitual, però estem unes dues hores i mitja a la sala després del part, i en cap moment separen al petit de mi, ni per pesar-lo, ni per posar-li bolquer. Ell sol troba el pit i comença l’alletament.
Em sento molt bé després del part, per pujar a l’habitació en cadira de rodes puc baixar de la camilla per seure a la cadira sola, amb el petit a sobre. Prèviament la Carmen m’ajuda a posar-me una bata neta, sense separar al petit de mi.
Ens despedim de la Carmen amb petons. Hem estat poca estona junts, però molt intensa i estic molt contenta d’haver-la tingut al nostre costat, m’ha donat confiança i tranquil·litat i m’he sentit molt respectada. Si em llegeixes: gràcies Carmen!!
I moltíssimes gràcies al meu company, per l’escalfor, per subjectar-me durant les contraccions, per acariciar-me les lumbars, per les paraules d’ànim a cau d’orella i per estar atent a que ens respectesin en tot moment. Em vas donar moltes forces, energia i bon rotllo!El petit i jo no ens separem fins l’habitació, on el pesen i vesteixen al meu costat mentre jo sopo, deu ser casi mitja nit i m’han portat sopar. El devoro mentre vesteixen el petit i ja tornem a estar abraçats.
Totes les cures i probes q fan al petit són a l’habitació, amb nosaltres al costat.
A planta mostren molt interès en com evoluciona la lactància i també m’ajuden amb la posició al mamar per evitar que una clivella vagi a més.En resum, un part respectat que m’ha fet sentir forta, capaç, empoderada, respectada i molt, molt feliç de com ha anat tot. Sentiments que no vaig tenir en el primer part.
08/12/2017
Naixement respectat de l’Hug a l’Hospital de Valls
RELAT DE LA MARE
El moment esperat va arribar el dia 30 de gener a les 03.45 hores de la matinada a l’hospital de Valls, tal i com havíem preparat i imaginat. I de la mà d’una dolça llevadora.
La veritat que sense la seva tranquil·litat i professionalitat no sé si hagues anat tant ràpid i tant bé. La qüestió és que així va ser el naixement del nostre primer fill Hug va ser respectat, esperat i desitjat.
Una sèrie de factors hi van jugar a favor com ara: la meva preparació com a gestant, aprenent a confiar en mi mateixa i en la sabiduria i fortalesa del meu cos; també en la plena confiança i capacitat de resposta i adaptació del pare, a més de saber decidir i donar el que necessitàvem en cada moment. En aprendre a gestionar la paciència, ja que l’Hug va néixer la setmana 41 més 4 dies i ja havia rebut una mica de pressió i advertència per la proximitat en la data màxima per donar llum. Però, com molt ben assessorada i animada anava per part de diferents llevadores, que calia paciència que tot arribaria i també confiar perquè encara hi havia temps. I així va ser.
Després d’esperar molt perquè pensava que l’Hug arribaria abans de la setmana 40perquè m’havien dit que era gran, doncs què fer “mentre s’està esperant”: nedar, caminar, cantar, ballar, ioga, usar la pilota de pilates, tranquil·litat, tot i algun moment dedesesperació per la proximitat de la data límit i el temor al que no volia també ho contemplava. En fi, estar el més bé. Tot i que durant l’espera també tenia ben present que tot era possible a l’hora del part i que calia acceptar i rebre-ho amb els braços oberts. Encara que teníem tota la confiança, ho teníem clar i allí anaven totes les nostres forces. Un part tranquil, íntim, pacient, ambient favorable, llum tènue, música preparada per la nova arribada, ús de pilota, banyera, moviment lliure en tot moment com també l’ús de monitors de forma intermitent, acompanyament del pare en tot moment, confiança i confort per part de totes, … i així va ser.
Començant amb contraccions sense dolor però contínues durant la nit del dijous, pèrdues al matí, i pel matí control rutinari del nen o nena, més la informació d’un tacte vaginal que ens deia que el coll de l’úter ja estava mig borrat. Calia esperar. I sí, ho teníem clar sent de fora de Valls, ens quedàvem pels voltants i ens llogàvem una habitació per passar la nit i fer la feina prèvia al part a l’aire lliure i en moviment.
Confiàvem en què em posaria de part ben aviat. La llevadora que ens va assistir ens havia donat molta confiança i ens havia preguntat també com desitjàvem el part. Així, que la informació ja hi era.
Durant el dia vam caminar pels voltants del poble, per la natura, per les vinyes prenent l’aire i el sol. Cada vegada les contraccions eren més freqüents i començava el dolor.
Però, com molt bé havia indicat la llevadora, saps si vas de part o són pròdroms quan les contraccions es toleren o ja no. Encara podia caminar prou. Vam poder dinar, tot i que ja m’entrava poc l’aliment, algun símptoma (si tens gana es que encara estàs bé que la cosa encara ha de començar). Però, després de dinar ja no vaig poder estirar-me per fer migdiada i agafar forces, sentia que això augmentava i calia posar-me a la feina, ja que, el petit ja s’hi havia posat. Li parlava i connectàvem en què faríem molt bona feina, seriem un bon equip i tots tres ens en sortiríem perfectament.
Així la tarda va ser llarga i vaig continuar caminant, començava a sentir les contraccions cada cop més fortes. Aquestes ja em feien parar la marxa. Vaig tenir alguna pèrdua més i després d’una banyera a l’hotel cap a les 11 de la nit vaig sentir que ja volia anar a l’hospital perquè la cosa semblava anar en serio i cada cop em costava més moure’m.
Així va ser, vam anar cap a l’hospital i entrant per urgències ens va venir a buscar la llevadora que ja ens havia atès al matí i a la tarda, encantadora. De camí a la sala de parts paràvem per deixar que la forta i sentida contracció pares. Allí a la saleta que ja havíem visitat i fet monitors ens sentíem com a casa, l’entorn era tranquil, estàvem sols, la llum de sal, la música, la banyera, … Ràpid vaig acceptar la banyera, mentre el meu company em tirava aigua tèbia quan intentava relaxar-me per emprendre forces per rebre la nova contracció. Al sortir-ne la llevadora em va tornar a fer un tacte per informar i ja havia dilatat per complet amb unes tres horetes. Llavors tocaven els coneguts “pujos”. Tenia ganes d’empènyer. Tota l’estona practicava el aquí i l’ara perquè sabia que tot dolor i situació era passatgera i volia estar el màxim de conscient i activa durant la feina de part. Perquè també sabia que el petit, el pare i la llevadora estaven fent la seva feina i sabien quina tocava a cada moment. Doncs jo també, el propòsit ser part activa i confiar en mi i el meu cos, preparades per l’esdeveniment.
Empènyer com també havia practicat, de peu usant les lianes, de cuclilles, de costat a la camilla, de quadrúpeda, … i de forma intermitent la llevadora em posava el monitor per escoltar els batecs, tot com tocava, en definitiva moviment lliure com volia. La llevadora hàbil i experimentada em va oferir anar al lavabo per avançar en el procés de l’expulsiu, juntament amb el meu marit allí es on vaig fer els pujos que van col·locar al meu fill al canal de part. De retorn a la habitació, com podia, malgrat pensar algun moment que el meu company m’ajudaven i m’animaven a seguir, a confiar i a treballar perquè el petit surtis al més aviat i segur possible. El mal era molt fort, els crits, la força i tensió també però vaig centrar-me en deixar sentir i donar el màxim, malgrat que notava alguna estrebada, però el final ho justificava tot. Així, que quasi després d’una hora, va arribar el moment; usant la cadireta, la liana, el meu company sostenint-me i així la llevadora protegint el perineu es com va sortir primer el capet de l’Hug seguidament tot el cosset.
Va ser el naixement que havíem desitjat. L’Hug va arribar, i malgrat els estreps i l’intens dolor ja el teníem als nostres braços. Tot perfecte amb temps i seguretat.
En fi, l’experiència del part no la canviaria, ni el lloc, ni la llevadora que en tot moment va confiar i executar la feina amb rigor i no va caldre cap mes professional.
Agrair al personal que ens va atendre i felicitar-lo de tot cor. Primer per obrir les portes, ensenyar l’espai i permetre familiaritzar-te, aquest fet va ajudar a tenir clar de venir a donar llum al Pius, a pesar de la distància respecte el nostre domicili.
Després, l’atenció, el respecte, l’interès de com desitjàvem el naixement, com la transmissió de confiança, van ser claus durant tot el procés. Tant durant l’embaràs com durant les fases del part, com en el postpart, un altra fase intensa on encara més confiança, paciència fortalesa i amor fa falta. Crec que a nivell social fa falta un reconeixement més marcat cap a les llevadores, per la feina tant crucial i imprescindible que fan alhora d’acompanyar les dones en cada procés, dins i fora el seu horari professional. Gràcies de debò. També, cal un reconeixement cap a les dones en general per tot el que passem i vivim en silenci. I últim, perquè cada cop hi hagi més llocs on dur a terme naixements respectats i naturals, perquè cada cop puguem parir amb més consciència, presència i amb un entorn humà i físic desitjat.
Afegir, també que hauríem de poder optar per un part en aquestes condicions en els nostres hospitals de zona, siguin on siguin. Només reclamar l’oportunitat per a tota dona de tenir un part amb les condicions esperades, respectades i tot el conscient que desitgi.
Que es senti reconfortada i acompanyada en tot moment, ja què som dones i mares preparades per donar llum i encara més d’atendre i respondre les 24 hores tot el que comença després. Des de la meva breu experiència el postpart és molt intens i es necessita molta fortalesa i un entorn favorable, tot i que reitero que a pesar de la duresa de certs moments, estem fetes per viure-ho i superar-ho amb èxit.
I per últim agrair l’acompanyament de la llevadora. Moltes gràcies per haver format part del nostre ordit alhora de donar llum a l’Hug. Sempre ho portarem amb nosaltres.
Hug, Josep i Rosa Aitana.
RELAT DEL PARE
La teva arribada la vam anar preparant amb molt de temps. La teva mare li va anar donant forma amb molta antelació. Cursos, llibres, persones que l’orientaven, preparació mental, física i espiritual, molts toms i quilòmetres. Jo la vaig acompanyar arreu, i tot i que a vegades pensava que potser no calia tant ara els tornaria a fer tots. Ha estat un gran i vital aprenentatge, una meravellosa experiència culminada amb un part somiat.
Tot plegat ens va portar a Valls, a l’Hospital Pius. Venint des del Pallars semblava una mica lluny però el context en el qual se’ns proposava el naixement del nostre fill o filla lligava perfectament amb els desitjos de la mare i, en conseqüència, plenament amb els meus. L’amabilitat, la confiança i la seguretat que ens transmetien l’equip de llevadores i sobretot les seves cares més visibles van ser un dels motiu principals per anar a fer cap aquí.
La meva experiència en aquelles darreres 24 hores vindria a ser el que havia ja anat entenent que havia d’anar fent durant els mesos previs. Protegir aquells dos cors en un, alliberar-los de qualsevol espurna de preocupació, fer-los riure si calia i tranquil·litat si s’esqueia. Vam baixar a Valls el dia 29 tot pensant que a la pujada ja seríem un més. En una primera visita matinera vam conèixer l’encantadora i tranquil·la llevadora que ens acompanyaria en aquell trajecte final de viatge. Els seus consells: no tingueu pressa, tot va bé, veureu el moment, aneu, jo estaré aquí. Confiats vam anar esperant aquelles senyals tot caminant per llocs de pau en algun poblet pròxim a Valls. Vam preveure un camp base a prop també, per si anava més per llarg la cosa, a 5 minuts del Pius, en una confortable habitació d’hotel. Vam continuar preparant-nos fent un dia ben normal, caminant força fins que cap a la tarda nit la meva companya va voler anar a relaxar-se tot fent els primers banys quan ja començava a notar que les contraccions eren més intenses. Dues hores a l’hotel van ser suficients per a decidir anar ja definitivament al Pius. Eren les 23.00, el moment ja arribava. Parant sovint mentre caminava, la meva valenta va arribar a l’habitació que més d’un cop ja havíem vist i que ja ens era familiar.
Ens vam situar. Llum intima, tènue i càlida, música suau, que acompanyava el moment i que contrastava amb el que ella sentia. Allí, només tres persones i la que havia de néixer, intimitat total.
Revisió de la llevadora, tot va bé. Primera feina dilatar. La Rosa Aitana s’anava poc a poc transformant, entrant en si mateixa. Com fent-se lloba, cada vegada que rebia una de les contraccions aixecava el cap com buscant la seva estimada lluna per mostrar-li el seu plany. Totes les hores fins al naixement van ser d’un esforç que no es poden explicar massa, allò semblava que seria extenuant per ella. Una de les claus de tot plegat en un part natural és no excedir-se en les hores d’esforç i els consells de la llevadora, sense saber-ho nosaltres, sempre van jugant en aquest sentit. Aquí, aleshores, i entra en joc el físic i la preparació de la mare i la Rosa Aitana està preparada i a més és molt valenta físicament, que m’ho diguin a mi… Així en 3 hores va passar dels 3 centímetres de dilatació als 10, el camí estava obert. Fins aquell moment jo el que principalment feia era donar-li aigua per hidratar-se i ajudar-la a relaxar-se a la banyera tot vigilant tots els seus moviments.
Les darrers hores van ser empènyer. Optimitzar cada vegada aquella força, aquell esforç impressionant. Canviar de posició, de lloc, escoltant i atenent els consells i ànims de la llevadora. El company? Fer cada “pujo” amb ella, al seu costat, abraçant-la, tensant-me amb ella, donant-li amor i confiança, xiuxiuejant alguna cançó, gaudint i inquietant-me tot veient-la dansar agafada a la tela… fins que després de fer una visita al bany , on va fer els pujos claus, va arribar el moment. Ella asseguda i jo també darrera seu embolicant-la amb els meus braços i mirant els dos en el mateix sentit vam veure com apareixia a les mans de la llevadora el nostre fill. Vaig tenir la sensació que hagués nascut de dins meu!!!
Tot seguit ens el va donar i vam creuar aquella primera mirada.
A partir d’aquí emocions i agraïments, descans i algun punt, alguna foto per no oblidar l’instant, petons, mirades mare i fill, i la il·lusió d’haver fet de la millor manera que ens havíem proposat el moment més important de la vida del nostre Hug, i d’haver-ho fet en el millor lloc possible.
Res, que em sento un privilegiat per haver pogut triar, amb la meva companya, la manera de néixer del nostre fill. Amb les nostres famílies a prop però no al damunt, en un lloc on et deixen triar, t’acompanyen i si no cal no intervenen. Reivindicar des d’aquestes línies lo natural que a vegades en aquesta societat del progrés sembla lo estrany. Situar i donar a la dona el que és mereix, el poder de la confiança en ella i el seu cos, en la manera de parir, de la mà de la ciència si cal com a companya de viatge però mai com qui la reemplaça o anul·la.
I Finalment, moltes gràcies de tot cor a totes les llevadores, professionals i persones amb les quals ens vam trobar al Pius, sempre tindrem unes agraïdes paraules i un dolç record per a vosaltres.
Hug, Rosa Aitana i Josep.
08/12/2017
