És sabut que els mamífers busquen llocs per parir on se sentin segurs, lluny de depredadors, amagats; per exemple en caus sota terra o arbustos. És molt difícil o gairebé impossible veure un animal pari al mig d’una carretera a plena llum del dia. La por, la inseguretat, la sensació de perill, la falta de privacitat, el soroll, entre d’altres, activen mecanismes de defensa que interfereixen en el treball de part. Els humans no estem exemptes d’aquest efecte.
Autoritats de la obstetrícia com Michael Odent han publicat molts articles respecte de l’impacta que té la percepció de por/perill de la mare durant el part. Michael Odent va comentar en una de les seves conferencies que és més segur parir sola que acompanyada de professionals de la salut que tinguin por. Ho va justificar dient que la por es transmet d’un individu a un altre i si la dona ho percep pot parar i/o complicar el treball de part.
Ina May Gaskin parlava de la cultura de la por imposada a les dones per els metges nortamericans a principis del segle XIX, i de com això afectava a la manera de donar a llum. Gaskin defensa la idea de parir envoltada només de gent de confiança, en un clima tranquil, amb llum tènue i sobretot en un ambient on la dona se senti recolzada positivament, sense por i confiant amb la seva fisiologia per poder donar a llum.
Conèixer el paper de les hormones en el treball de part és clau per entendre la importància de propiciar un entorn familiar durant el part.
L’ansietat i la por poden augmentar les concentracions plasmàtiques de catecolamines (noradrenalina i adrenalina), (Odent, 2009). Quan el cos allibera catecolamines automàticament la producció d’oxitocina disminueix, i sense oxitocina disminuiran les contraccions, aturant i/o alterant el curs natural del part. En el món animal això té molt de sentit; si la mare se sent atacada el seu cos aturarà el part permeten que es pugui escapar i trobar un entorn més segur on donar a llum. Aquest mecanisme és clau per garantir la supervivència de la mare i les cries.
Un estudi noruec publicat al British Journal of Obstetrics and Gynecologists (BJOG) relaciona la por al part amb la durada d’aq
uest. L’estudi es va realitzar entre 2008 i 2010, amb un total de 2.206 dones embarassades. Només van entrar a l’estudi aquelles que esperaven un únic nadó. L’edat mitjana dels participants va ser 30,9 anys i el 50,5% de les dones no havien parit mai.
La por al part va ser avaluada a partir de les 32 setmanes de gestació amb la versió A del qüestionari de “Wijma Delivery Expectancy Questionnaire” (W-DEQ) .
També es van recollir les dades corresponents a la durada del treball, l’ús d’ analgèsia epidural, i el tipus de part. La durada del treball es defineix a partir de la dilatació cervical de 3 o 4 centímetres i contraccions uterines 3 en 10 minuts, fins el naixement del nadó.
Els investigadors van trobar que les dones amb por al part van passar 1 hora i 32 minuts més en el treball que les dones que no tenen tal temor. Després d’ajustar per altres factors associats amb la durada del treball, tals com la paritat, l’analgèsia epidural, part vaginal instrumental i la inducció del part, la diferència va ser encara significativa de 47 minuts.
Per altre banda, variables com nuliparitat, us d’epidural, necessitat d’oxitocina i part instrumentat eren més comuns en dones amb por al part. Aquests variables també s’associen per si soles a una durada més llarga del part. En l’estudi, l’ús d’epidural en les dones del grup que tenen por és del 44% versus 26.8% de les que no en tenen. Aquesta dada és molt significativa perquè ens diu que les dones amb por tendeixen a demanar més l’epidural i que per tant aquestes mateixes tindran més risc de tenir un període expulsiu més llarg, de part instrumentat, febre materna o d’ús d’oxitocina (Martínez, 2013).
D’acord amb l’estudi, es pot concloure que les conseqüències de tenir por durant el part són significatives, ja que, poden resulta en intervencions obstètriques i aquestes a la vegada desencadenar més intervencions i/o complicacions.
El que seria molt interessant és saber que causa la por en aquestes dones i com es podria treballar per disminuir-la. Hi ha alguns estudis que relacionen una educació prenatal pobre amb una major por i ansietat respecte el part (Artieta, 2010). Els professionals de la salut haurien d’estar al dia d’aquestes noves investigacions i oferir sessions prenatals on s’expliquessin a les futures mares i a les seves parelles la importància d’estar tranquil·les durant al part així com tècniques de relaxació. Així mateix, durant el treball de part és clau afavorir un ambient on la dona se senti segura i propiciar el “one to one care” , que ha demostrar innumerables beneficis, entre ells disminuir l’ansietat de la dona, disminuir l’ús d’epidural, menys parts instrumentats, major grau de satisfacció en el seu part, entre d’altres (RCM, 2012).
