Hola a totes,
Fa 26 dies que vaig donar a llum. Va ser un Part Vaginal Després de Cesària (PVDC) no medicalitzat i respectadíssim.
El relat es llarg, ho se, però abans d’explicar-ho, crec he d’explicar un parell de coses abans. El primer part va ser una Cesarea programada a la setmana 37 perquè, a part de que estava de natges, em van dir que venia petita la nena (percentil 6 a la setmana 34, percentil 3 a la setmana 36 i percentil 1 a la setmana 37). No obstant va néixer amb 2,620kg. Ens va costar molt instaurar lactància materna i va tenir problemes d’immaduresa intestinal (era intolerant a la proteïna de la llet: Potser ho hages tingut igual, no ho sabrem). Gracies a l’ànim del meu marit i al fantàstic equip del CAP Vallcarca (pediatres, infermeres i grup de suport a la lactància) vam aconseguir lactància materna exclusiva fins als 5 mesos. Però lo pitjor que vaig viure va ser que no vaig tenir cap apego a ella fins passats un dies. Jo no notava que fos meva. No associava a que era el bebè que portava a la panxa. Jo aquell dia no volia parir i no estava preparada per donar a llum.
Amb aquets sentiments vam iniciar un segon embaràs que des del minut 1 de saber que estava embarassada vaig tenir clar que seria molt diferent. Tenia diverses amigues que havien tingut un part natural (fisiològic i no instrumentalitzat) i una recentment havia parit a casa. Amb elles havíem parlat molt de sanar la meva ferida emocional del primer part. I va aparèixer la meva determinació per aconseguir el meu PVDC.
A tot això va arribar la setmana 34 i el meu segon fill seguia de natges (en serio? Dos nens que no es volen girar? Hi ha alguna cosa en mi que no deixa girar els meus bb’s?) vaig fer moxibustió + exercissis (tot barrejat amb un cascada d’emocions per que es girés i evitar una cesària – el meu marit no veia gens clar el part de natges i jo necessitava de la seva calma i suport per fer un part fisiològic) i no va funcionar. Però si la Versió Cefàlica Externa que em van fer al hospital San Joan de Deu a la setmana 36+6. Era molt feliç aquell dia.
Després d’això vaig haver d’esperar 4 SETMANES, fins al dia 14 de setembre (40+6), perquè les coses es moguessin una mica. A les 2h de la matinada vaig tenir la primera contracció amb cara i ulls (havia tingut alguna aïllada la setmana anterior però eren tan lleus que no tenia sentit ni parlar-ne) la segona a les 3h, després a les 4h, a les 5h i a les 6h. Des de les 4h ja no vaig dormir, estava neguitosa però a les 7h no venir la respectiva contracció i estava genial així que vaig portar a la meva filla gran al cole i el meu marit va marxar a treballar (trigaria 30 min en arribar a casa i li vaig dir que si la cosa s’animava que el trucaria, res de wats, pero que estigues tranquil que em trobava molt be). No vol dir que no tingués contraccions, vaig anar tenint tot el matí cada hora-hora i mitja aprox. I a més tenia una sensació com de infecció d’orina, tenia com pressió a la zona anogenital i ganes de fer pipi casi constant. Li vaig consultar a l’Imma Sarrias (la vaig conèixer al curs de Preparant la Maternitat al DeTela, basic també per empoderar-me, conèixer la fisiologia d’un part, entendre que passa, que es important i sobretot ser conscient que l’etiqueta de cesària prèvia pesaria i que si volia un part vaginal havia d’estar preparada). Ella em va dir que si tenia infecció d’orina i això provocava contraccions i desencadenava el part pues millor per mi. Em vaig quedar tranquil·la així que al igual que vas a treballar tenint la regla, vaig anar a esmorzar com una reina (entrepà, suc, cafè i cruasan de xocolata), comprar un llençols per la minicuna i unes samarretes per una amiga a pl. Catalunya. A les 12h del matí ja estava a casa i em vaig estirar al sofà, alguna contracció cada 30min-1,5h anava tenint. Em vaig mig adormir al sofà i a les 14h em va despertar una contracció que vaig haver de baixar al terra a 4 grapes per suportar-la. Quin ensurt, ara era seria. Portava tot el matí controlant temps amb l’aplicació que em vaig descarregar de matinada (ho vaig fer mes per emoció que per que penses que estava de part). A partir d’aquí la cosa va anar fluctuant en intensitat però les contraccions eren casa 15 min. aproximadament. Vaig dinar, tenia gana i molta set i com tenia clar que podia trigar molt en que la cosa es poses seria no volia perdre les forces. Però a les 15:30h vaig veure que no parava la cosa, que havia d’anar en una hora a recollir a la meva filla a l’escola i que amb contraccions relativament doloroses cada 5-10min. ja no podia sortir. Vaig trucar una mica agoviada a una amiga per centrar el meu cap abans de donar la senyal d’alarma i trucar als meus sogres i a meu marit. La resposta de la meva amiga: “si ja son cada 5-10 min. o així no pots sortir de casa. Parla amb els teus sogres que recullin i entretinguin a la teva filla i avalua com progressa la historia”. No volia en aquell moment que la meva filla estigues per casa (aquell sentiment m’entristia moltíssim i també era decisiu per no voler trucar a ningú. Com podia ser que no volgués a la meva filla al meu costat??) i menys els meus sogres. Ho vaig fer, a les 15:45h vaig trucar als meus sogres, a l’escola per avisar que serien ells que recollirien a la meva filla (conteu que era el tercer dia de classe de P-3, era tot molt angoixant per mi) i finalment al meu marit perquè vingués cap a casa, no volia estar sola. A tot això ja portava tres o quatre contraccions cada 5 min. i doloroses, així que vaig decidir ficar-me a la dutxa. En 30 min arribaria el meu marit i la meva filla la recolliria la meva sogra; i tal i com havia sentit molts cops, aquell va ser el punt que necessitava per relaxar-me i deixar avançar el part. La mitja hora a la banyera de la meva filla (si ho heu llegit be, una piscina inflable de 60x60cm) em va passar volant. Al estar en remull el control de les contraccions era complicat, però cada 5 min. eren segur. Al arribar el meu marit (16:30h aprox.) es va canviar, i va arreglar les coses per marxar. Jo pensava que era molt aviat i li vaig dir que ens esperàvem una mica, que no volia arribar al hospital i em deixessin a una sala allà sense anima i freda o em retornessin a casa. Sobre les 16:45h ja era complicat estar dins la banyera perque jo necessitava moure’m per aguantar les contraccions, així que vaig dir-li al meu marit que m’ajudes a sortir i vestir-me. Ell estava un pel neguitós però molt emocionat i graciosillo, fet que m’ajudava a treure una mica de ferro al tema i m’animava dient que ja venia el Marc; ell volia marxar JA a l’hospital. Va ficar aigua i suc a la bossa perque jo gana no tenia pero si molta set. A les 17h aprox. ja teníem tot llest casi i deambulava pel menjador a estones a 4 grapes a estones caminant. El meu marit ja preparat per marxar, li vaig dir que ja no sabia cada quant tenia contraccions que anàvem a controlar una mica (4-5 contraccions a veure cada quant eren). I eren cada 2-4 min. i bastant llargues 45-50segons. Era ja complicat tolerar-les i per tant a les 17:20 aprox. vam decidir sortir de casa. Espera! una contracció al rebedor, baixo l’ascensor i una altre al portal. El meu marit va anar a per un taxi i em vaig quedar al portal de casa agafada a la barana de les escales penjada i de cuclilles suportant una altre contracció i aquesta amb ganes d’emputjar ja. En res el meu marit ja tenia un taxi parat i vaig pujar com vaig poder al taxi (deu ni do el que em va costar, el trajecte amb el taxi va ser horrible, no em podia moure mig estirada a darrera….).
Vam arribar al hospital, el meu marit em va preguntar si podia caminar, li vaig dir que no i em va portar una cadira de rodes. Entrem, donem dades (jo mig encongida a la cadira i mossegant el carpesado dels papers de l’embaràs) i em diu el meu marit (estem a la recepció de l’hospital San Joan de Deu) “hem d’esperar aquí”. Reacció meva: “ni de conya” (al meu cap un pensament de: VOY A PARIR EN MEDIO DE LA RECEPCIÓN!!). En 2 min (relat del meu marit) va venir una infermera/comadrona (a partir d’aquí no se el càrrec de les persones que em visiten, però sol recordo a 4 persones durant tot el part). Vam entrar en un box, i em diu la infermera/comadrona: “puja a la camilla que he de mirar com estàs i no emputjis encara que tinguis ganes”. De nou, NI DE CONYA. Em vaig aixecar de la cadira de rodes i vaig recolzar braços i pit a la camilla amb cul en pompa. L’infermera/comadrona va dir: “me vale, vaig a mirar com estàs” (aquest ha sigut l’únic tacte que em van fer en tot l’embaràs i un altre moment que recordo amb claredat). La noia, em demana permís i comença a dir: “a veure estàs d’uns……. (allà vaig entendre que esta d’ 1cm i casi em moro)…. uns 7cms”. Acte seguit torno a la cadira de rodes i em porten a la sala de parts. Eren les 17:45h. Em van ajudar a desvestir-me del tot i em van posar una camisola de l’hospital (portava una camisola meva de casa però no em vaig enrecordar). Em van posar la via (finalment no vaig firmar el paper per dir que no la volia) i em van preguntar com em vull posar, i va ser el meu marit qui va contestar: “a casa esta de 4 grapes” (jo no podia dir res, estava immersa en una altre contracció) així que en res ja tenia colxonetes a terra i tot d’empapadors i una pilota. Em vaig posar a 4 grapes i recolzada a la pilota, agafant les mans del meu marit. No em van monitoritzar, sol em van anar mirar que el batec estigues be amb el monitor portàtil. No recordo més tactes. Si que es veritat que un cop allà a terra ja vaig perdre molt la noció del temps i del que passava al meu voltant. Anava suportant les contraccions casi amb el cul a terra i rotava per descansant totalment recolzada a sobre la pilota. Vam ser 4 a l’habitació, crec, en tot moment. Va arribar un moment que va entrar una noia per acabar de treure’m la via que en el va y ven de les contraccions i la suor estava mig sortida i rajava. En algun moment anava bevent aigua i suc de pinya que havia portat de casa. En tot moment les dues noies i el meu marit m’anaven animant moltíssim amb frases tipus “ho estas fent genial” “ja li veig el cap” “no et deixaré sola”. No obstant, i tot i que m’avergonyeixo, he de reconèixer que vaig ser bastant negativa i anava dient coses tipus “no podré” o “aquest nen no sortirà” sobretot al final de l’expulsiu. Va arribar un moment que em van suggerir canviar de posició perquè semblava que tot i empujar no anava del tot be la força i em van suggerir la cadira de parts. Allà amb el meu marit a la meva esquena i els seus braços com si fossis recolzabraços de la cadira de part va avançar l’expulsiu. Pel camí, allà asseguda vaig frustar-me bastant; hi havia contraccions que no feia la força bé deien les noies. Venien les contraccions i baixava el meu fill però notava com tornava a pujar. Aquells moments (no se el temps però si que devien ser unes 5-10 contraccions) van ser complicats emocionalment. Per animar-me em van fer tocar diversos cops el cap del meu fill per veure lo a prop que estàvem l’un de l’altre (estava pràcticament fora). Em fan treure la camisola (van dir que ja estava a punt i així ho podria veure tal i com jo volia). No se quina va ser la contracció definitiva però en una contracció de sobte el dolor va canviar i vaig notar el que la gent descriu com anell de foc. Un segon. Un mal intens, una tibantor increïble, una sensació que ara ja quasi ni recordo ni se explicar. Es trenca la bossa i li veig el cap. Tot blau-grisos. I seguit del cap, la comadrona diu: “el giro i tornes a apretar encara que no tinguis contracció que trec les esquenes i l’agafes”. Una sensació de remoure’m tot per dins i ja em diu que l’agafi! Vaig trigar un segon a reaccionar i agafar-lo amb les dues mans, apropar-lo al meu pit, abraçar-lo. Tenia ja al meu fill entre els meus braços! Mullat, fosquet, pringos i preciós. Ho havia accoseguit! Havia parit! Recolzada ja a sobre el meu marit ens fem un peto i obro els ulls ja per observar el que m’envolta (la sala, les comadrones que tant m’havien ajudat – Eli i Patricia – la sang a terra barrejada amb el líquid amniotic, els empapadors, la pilota i el meu marit tot brut).
Em van fer estirar a la camilla, vam deixar bategar el cordó i el va tallar el meu marit (va bategar poca estona, o a mi em va semblar molt poca estona). Em van començar a cusir el desgarro que vaig fer (dos punts externs i tres interns) entre pessigolles i bots meus per toca la zona que fins feia poca estona havia estat sotmesa a tanta pressió i activitat. Finalment per un problema de coagulació em van posar oxitocina per el deslliurament de la placenta ja que no es contreia be l’uter i estava perdent molta sang (però no m’importava gens ni mica, estava tan feliç!). Quan se’m va passar una mica el subidon, em vaig preocupar pel sagnat, que posteriorment em va donar una mica de mareig quan vaig anar al lavabo passades unes hores. Però en tot moment tan l’Eli com la Patricia em van animar i guiar i van cuidar de mi i del meu petitó estupendament.
Vam tenir una bona estona els tres sols a la sala abans de pujar a l’habitació i des que vaig treure el meu fill de dins meu fins passades unes hores no el van separar de mi. Va ser meravellós, dolorós i cansat però ho repetiria sense pensar-ho. Havia aconseguit el meu respectadíssim Part Vaginal Després de Cesària. Fet que em porta a tres sentiments amb majúscules ORGULL , FELICITAT I PAU.
Gracies a totes aquelles noies que amb els seu relats m’han empoderat (especialment les meves amigues). Gracies al meu marit per estar amb mi i fer el que calia en cada moment sense que una paraula sortís de la meva boca. Gracies a l’Imma Sarrias per les seves paraules i consells. I Gracies a totes les noies que formeu Dona llum i feu que sigui l’espai que es i que dona una ajuda que per mi ha sigut fonamental.
