Part prematur no respectat a hospital Joan XIII Tarragona
Dia 1 de maig de 2015, divendres a la nit, estant embarassada del Nil de 34 setmanes i 6 dies, a les 22,30h trenco aigües. El meu marit es als EEUU, tenia previst venir quan jo estigues de 36 setmanes, pero no hi serà a temps.
Em trobo bé, sóc a la plaça del poble on hi fan una festa. No dic res a ningú i vaig cap a casa caminant. De camí truco a un amic per a que m acompanyi a l H. de Santa Tecla a Tgna, on visita l equip de metges que m ha portat l embaraç. Em faig una dutxa i marxem cap a l Hospital, vaig perdent una mica de liquid però no es gens escandalós. L Hospital es a 40km, de camí truco al meu marit per a que busqui bitllet i vingui, estic molt tranquil.la i miro de tranquilitzar-lo.
Arribem a Sta. Tecla, m atén la meva ginecòloga que està d urgències. Em fa una mirada i em confirma que he trencat aigües. Com que encara no estic de 36 setmanes em diu que haig d anar a l hospital Joan XXIII, per protocol m han d atendre a aquestt altre hospital ja que alla hi ha Uci de neonats i es considera un part prematur. M abraça i em desitja sort.
Marxo amb ambulancia cap al Joan XXIII, el meu amic vindrà amb cotxe i ens trobarem allà. Quan arribo a urgències m aten una llevadora, li explico la meva situació personal (la meva parella no arribara fins almenys 24h), em fa estirar i em mira, em diu que em faran una inducció al part, em posen prostaglandia i pujo a planta. Em trobo bé, no tinc dolors.
Dormo unes quantes hores, fins a les 4 del matí, em desperto amb mal de ronyons, vaig al bany i em cau la medicació que m han posat via vaginal. Aviso a les infermeres i em porten a la sala de parts. Estic en una habitació amb una altra dona embarassada i el seu marit, la llevadora em mira i em diu que estic dilatada de 4 cm. No sé si em posen oxitocina en aquell moment o bé ja me la posen durant la nit. No m expliquen res, em deixen a l habitació perque vagi dilatant.
Cada cop els dolors son una mica mes forts, vaig aguantant bé el dolor. Porto corretges posades, puc estar dreta ja que asseguda noto molta pressió i més dolor. A les 12 del migdia del dia 2 entra una llevadora a l habitació, li dic que cada cop tinc més dolor, em pregunta si voldré l epidural. Li dic que de moment aguantaré una estona més, mitja hora més tard l aviso perque el dolor és cada cop més intens i vull posar me la. Quan li pregunto per l epidural walking em diu que ells això aquí no ho fan, li dic que preferiria poder estar dreta, no em fa ni cas. Em diu que em vidran a buscar per posar me l epidural.
Entro en una sala-quirofan de parts. M estiren a la camilla i ve l anestessista. Crec que em fa firmar uns papers, no ho recordo massa, no m explica res. Em posa l epidural, estem sols a la sala, estic sense el meu amic-acompanyant. Em quedo estirada a la camilla al mig de la sala i començo a notar els efectes de l anestesia. Vaig tancant els ulls perque em sento cansada, passen unes 3 hores, no ha vingut ningu, sento veus fora de la sala, de tant en tant entra personal mèdic a la sala a buscar coses i tornen a marxar. Hi ha una llevadora que em pregunta com estic, li dic que no noto dolor, em diu que d acord i que avui tenen molta feina….
Cap a les 3 del migdia començo a notar dolor, les cames em tremolen, sento una part del cos adormida i una part desperta. Crido per a que algú vingui, els hi dic que el dolor és insupotable, segueixo estirada a la camilla. L anestessista em posa més medicació, quan fa estona que me l ha posat segueixo amb molts dolors, passa un moment per la sala i li dic que no m està fent efecte. Em diu que a vegades passa i que no en pot posar més. Aguanto com puc el dolor, no sé que és el que estic esperant… Torno a insistir amb el tema de la anestessia, quan l anestessista em mira, veu que la via s ha mogut, me la posa be i em posa una ultima dosi, segueixo sola, el celador m agafa les mans per poder posar l epidural de nou, el dolor ja és molt intens.
Passa una llevadora li explico que tinc molt dolor, em mira i em diu que estic dilatada de 7cm, em diu que haig d esperar. Em torno a quedar a la sala, estirada, amb personal entrant i sortint de tant en tant, sense dir me res. Apareix una amiga meva, estara amb mi, no la volien deixar entrar però finalment ella s ha posat farruca i ha entrat. Està al meu costat, em dona la ma i m anima.
A les 5 de la tarda més o menys ja començo a estar molt cansada, tinc molt dolor i veig que la situació fa hores que està igual. Crido, literalment, de dolor, tambe crido per demanar que algú vingui. Ve la llevadora, em diu que estant fent una cessarea a la sala del costat i que estan ocupats. Aguanto una estona més el dolor. Cap a les 6 de la tarda ja no puc mes, el dolor és massa intens, torno a cridar per a que vingui algú, ve una llevadora, li explico que el dolor es insuportable, cada cop tinc més pressió, que no puc més i que el nen ha de neixer ja!
Em mira i em diu que estic dilatada de 9cm, que he d esperar una mica, es mira el rellotge i em diu que com a màxim a les 7 naixera el nen. Que aguanti. M enfado i li dic que no puc mes, que he d emputjar. Poca estona mes tard apareix disposada a estar per mi. Venen dos llevadores, dos doctores….suposo que eren doctores perque tampoc es van presentar. Em miren i em diuen que ja puc emputjar, la llevadora em diu que no cridi que si no no faig be la força per a que el nen surti. Segueixo estirada a la camilla. Intento emputjar amb totes les forces, una de les doctores em diu que el nen no pot sortir, que cada vegada que emputjo el nen tira cap amunt i que fara servir els forceps per treurel. Jo no puc pensar, nomes vull que passi aquest moment, estic al limit fisicament i animicament estic agotada. La llevadora s em posa al costat i em diu que es posara damunt meu per apretar la panxa i així que el nen no pugi cada cop que jo apreto. Accedeixo tot i que la meva amiga-acompanyant m ho desaconsella, pero jo ja no puc mes i m ho deixo fer. Dos emputjades mes i el nen es fora.
El dolor ha estat molt fort, feia hores que l anestessia ja no em feia efecte. Em posen el nen damunt tapat amb un llençolet i un gorro, no li puc veure la cara. Sento com respira, cada cop que agafa aire fa un sorollet, com si es queixés. Ningú em diu res sobre aquest fet. Amb el nen damunt em comencen a cosir, no sabia que m habien hagut de tallar, però puc contar les puntades i nusos que em fan perque tinc la zona totalment desperta. Els hi dic que parin de cosir, que em fa mal i que ho estic notant tot. Em diuen que és un moment. Li dic a la meva amiga que m agafi el nen i intento aixecar el cap per dir, d una manera no tant amable que per favor parin de cosir que m ho estan fent en viu! Paren, em posen anestèssia local i acaben de cosir. No em diuen quants punts porto, no he pogut decidir si vull o no diexar bategar el cordó umbilical abans de tallar lo, no m han preguntat res.
Amb l ajuda del les llevadores em passo de la camilla al llit amb el nen, i em porten, dins de la mateixa zona d urgencies, a una habitació-cosulta. Em deixen a aquesta habitació sola, on el llit no hi cap, aixi que tinc una part del llit al passadis i l altra a dins l habitacio. Em deixen amb la llum apagada, bé, de fet ni l encenen.
El Nil segueix fent un sorollet cada cop que respira. Intento posar m el al pit, que s enganxi, hi ha un moment que sembla que ho aconsegueixo, pero em costa.
Apareixen dos noies, em diuen que son pediatres i que s emporten al nen per mirar-lo. Em diuen que vindrà el celador a buscar me per anar a planta.
Em quedo sola, sento veus al passadis. No em trobo bé, noto que tinc febre. Espero una estona a que em vinguin a buscar, no ve ningú. Veient que no aparaeix ningú començo a cridar….”eooo que hi ha algu!? Algu pot venir!?…ningu contesta. Intento moure el llit i plantar-me al mig del passadis….no puc. Aixi que crido mes fort fins que em senten. Venen dos llevadores, em prenen la temperatura i em diuen que ara em portaran medicació. Al cap de poc torna una de les llevadores, em dóna una pastilla per la febre i em diu… “ disulpa pel tracte que t hem donat, avui tenim molta feina, a mi no m agrada tractar-vos aixi” em quedo sense paraules.
Un cop a planta, em diuen que el meu nen és a la UCI, que puc anar a veurel. M aixeco, vaig a veurel, no em diuen exactament el què passa, està a l incuvadora i amb oxigen. No puc parar de plorar. No puc agafar al nen en braços. Son les 10 de la nit i el meu marit encara no ha pogut arribar.
Torno a l habitacio, menjo alguna cosa, estic nerviosa, no paro de plorar. Em donen un calmant per poder dormir.
L Endemà, diumenge 3 de maig, arriba el meu marit, al matí. Junts anem a la Uci, el nen ja no és a la incuvadora. Segueix fent sorollet cada cop que agafa aire per respirar. Ens expliquen que es un problema d adaptació al medi. Que mica en mica amb el suport de l oxigen hauria d anar respirant millor.
Un cop a l habitacio, ve una ginecologa a visitar-me. Em diu que en circumstancies “normals” demà dilluns em donaria l alta, però que tenin el nen a la Uci, vivint a 40 km i que el meu home acabava d arribar d un llarg viatge, em donaria l alta dimarts.
Dilluns al matí, mentre som a l habitacio, el meu marit i jo, sentim la veu d un home a la porta, parla amb algu que tambe és a la porta. El seu to es fort i desagradable. Piquen a la porta i entra aquest home que resulta ser el ginecoleg, i un grup d unes 4 o 5 persones que semblen estudiants.
El ginecoleg fa fora de l habitació al meu marit, ens quedem parats pero ell marxa. Ens quedem a l habitació el ginecoleg, una infermera i els estudiants.
Veient el meu historial veu que soc d un poble que ell coneix i em diu que hi ha un restaurant que s hi menja molt be, sembla que bromeja…. Els estudiants estan als peus del meu llit callats. M explora i em diu que tot està bé, comença a fer preguntes mediques a una de les estudiants, el seu to es molt desagradable. La resta d estudiants em miren amb cara d avergonyits. El ginecoleg em diu que em donara l alta avui mateix. Jo li dic que no em trobo be, em poso a plorar i li explico que la ginecologa que va passar ahir em va dir que em farien l alta per dimarts. Jo estic nerviosa. El metge em diu que me la donarà igualment avui, vulgui o no. Jo li dic que no marxare avui. Marxen tots de l habitacio i es queda la infermera a parlar amb mi, m intenta tranquilitzar i marxa. Sento veus al passadis, s obre la porta i entra el ginecoleg cridant amb un to molt desagradable …”està be, et donaré l alta demà, però que sapigues que demà et trobaràs igual de malament que avui!”
Finalment dimarts marxem de l hospital, sense el Nil. Durant 10 dies més seguim anant a l hospital per estar amb el Nil. Mica en mica va millorant. Son 10 dies més, esgotadors, amb moltes incerteses, moments més bons i amb moments dolents, on coneixem a altres pares que estan en la mateixa situació i ens fem companyia i ens ajudem passar aquests moments una mica mes acompanyats. Per sort el personal de la Uci i d intermitjos son mes amables i correctes.
08/12/2017
Naixement respectat de l’Hug a l’Hospital de Valls
RELAT DE LA MARE
El moment esperat va arribar el dia 30 de gener a les 03.45 hores de la matinada a l’hospital de Valls, tal i com havíem preparat i imaginat. I de la mà d’una dolça llevadora.
La veritat que sense la seva tranquil·litat i professionalitat no sé si hagues anat tant ràpid i tant bé. La qüestió és que així va ser el naixement del nostre primer fill Hug va ser respectat, esperat i desitjat.
Una sèrie de factors hi van jugar a favor com ara: la meva preparació com a gestant, aprenent a confiar en mi mateixa i en la sabiduria i fortalesa del meu cos; també en la plena confiança i capacitat de resposta i adaptació del pare, a més de saber decidir i donar el que necessitàvem en cada moment. En aprendre a gestionar la paciència, ja que l’Hug va néixer la setmana 41 més 4 dies i ja havia rebut una mica de pressió i advertència per la proximitat en la data màxima per donar llum. Però, com molt ben assessorada i animada anava per part de diferents llevadores, que calia paciència que tot arribaria i també confiar perquè encara hi havia temps. I així va ser.
Després d’esperar molt perquè pensava que l’Hug arribaria abans de la setmana 40perquè m’havien dit que era gran, doncs què fer “mentre s’està esperant”: nedar, caminar, cantar, ballar, ioga, usar la pilota de pilates, tranquil·litat, tot i algun moment dedesesperació per la proximitat de la data límit i el temor al que no volia també ho contemplava. En fi, estar el més bé. Tot i que durant l’espera també tenia ben present que tot era possible a l’hora del part i que calia acceptar i rebre-ho amb els braços oberts. Encara que teníem tota la confiança, ho teníem clar i allí anaven totes les nostres forces. Un part tranquil, íntim, pacient, ambient favorable, llum tènue, música preparada per la nova arribada, ús de pilota, banyera, moviment lliure en tot moment com també l’ús de monitors de forma intermitent, acompanyament del pare en tot moment, confiança i confort per part de totes, … i així va ser.
Començant amb contraccions sense dolor però contínues durant la nit del dijous, pèrdues al matí, i pel matí control rutinari del nen o nena, més la informació d’un tacte vaginal que ens deia que el coll de l’úter ja estava mig borrat. Calia esperar. I sí, ho teníem clar sent de fora de Valls, ens quedàvem pels voltants i ens llogàvem una habitació per passar la nit i fer la feina prèvia al part a l’aire lliure i en moviment.
Confiàvem en què em posaria de part ben aviat. La llevadora que ens va assistir ens havia donat molta confiança i ens havia preguntat també com desitjàvem el part. Així, que la informació ja hi era.
Durant el dia vam caminar pels voltants del poble, per la natura, per les vinyes prenent l’aire i el sol. Cada vegada les contraccions eren més freqüents i començava el dolor.
Però, com molt bé havia indicat la llevadora, saps si vas de part o són pròdroms quan les contraccions es toleren o ja no. Encara podia caminar prou. Vam poder dinar, tot i que ja m’entrava poc l’aliment, algun símptoma (si tens gana es que encara estàs bé que la cosa encara ha de començar). Però, després de dinar ja no vaig poder estirar-me per fer migdiada i agafar forces, sentia que això augmentava i calia posar-me a la feina, ja que, el petit ja s’hi havia posat. Li parlava i connectàvem en què faríem molt bona feina, seriem un bon equip i tots tres ens en sortiríem perfectament.
Així la tarda va ser llarga i vaig continuar caminant, començava a sentir les contraccions cada cop més fortes. Aquestes ja em feien parar la marxa. Vaig tenir alguna pèrdua més i després d’una banyera a l’hotel cap a les 11 de la nit vaig sentir que ja volia anar a l’hospital perquè la cosa semblava anar en serio i cada cop em costava més moure’m.
Així va ser, vam anar cap a l’hospital i entrant per urgències ens va venir a buscar la llevadora que ja ens havia atès al matí i a la tarda, encantadora. De camí a la sala de parts paràvem per deixar que la forta i sentida contracció pares. Allí a la saleta que ja havíem visitat i fet monitors ens sentíem com a casa, l’entorn era tranquil, estàvem sols, la llum de sal, la música, la banyera, … Ràpid vaig acceptar la banyera, mentre el meu company em tirava aigua tèbia quan intentava relaxar-me per emprendre forces per rebre la nova contracció. Al sortir-ne la llevadora em va tornar a fer un tacte per informar i ja havia dilatat per complet amb unes tres horetes. Llavors tocaven els coneguts “pujos”. Tenia ganes d’empènyer. Tota l’estona practicava el aquí i l’ara perquè sabia que tot dolor i situació era passatgera i volia estar el màxim de conscient i activa durant la feina de part. Perquè també sabia que el petit, el pare i la llevadora estaven fent la seva feina i sabien quina tocava a cada moment. Doncs jo també, el propòsit ser part activa i confiar en mi i el meu cos, preparades per l’esdeveniment.
Empènyer com també havia practicat, de peu usant les lianes, de cuclilles, de costat a la camilla, de quadrúpeda, … i de forma intermitent la llevadora em posava el monitor per escoltar els batecs, tot com tocava, en definitiva moviment lliure com volia. La llevadora hàbil i experimentada em va oferir anar al lavabo per avançar en el procés de l’expulsiu, juntament amb el meu marit allí es on vaig fer els pujos que van col·locar al meu fill al canal de part. De retorn a la habitació, com podia, malgrat pensar algun moment que el meu company m’ajudaven i m’animaven a seguir, a confiar i a treballar perquè el petit surtis al més aviat i segur possible. El mal era molt fort, els crits, la força i tensió també però vaig centrar-me en deixar sentir i donar el màxim, malgrat que notava alguna estrebada, però el final ho justificava tot. Així, que quasi després d’una hora, va arribar el moment; usant la cadireta, la liana, el meu company sostenint-me i així la llevadora protegint el perineu es com va sortir primer el capet de l’Hug seguidament tot el cosset.
Va ser el naixement que havíem desitjat. L’Hug va arribar, i malgrat els estreps i l’intens dolor ja el teníem als nostres braços. Tot perfecte amb temps i seguretat.
En fi, l’experiència del part no la canviaria, ni el lloc, ni la llevadora que en tot moment va confiar i executar la feina amb rigor i no va caldre cap mes professional.
Agrair al personal que ens va atendre i felicitar-lo de tot cor. Primer per obrir les portes, ensenyar l’espai i permetre familiaritzar-te, aquest fet va ajudar a tenir clar de venir a donar llum al Pius, a pesar de la distància respecte el nostre domicili.
Després, l’atenció, el respecte, l’interès de com desitjàvem el naixement, com la transmissió de confiança, van ser claus durant tot el procés. Tant durant l’embaràs com durant les fases del part, com en el postpart, un altra fase intensa on encara més confiança, paciència fortalesa i amor fa falta. Crec que a nivell social fa falta un reconeixement més marcat cap a les llevadores, per la feina tant crucial i imprescindible que fan alhora d’acompanyar les dones en cada procés, dins i fora el seu horari professional. Gràcies de debò. També, cal un reconeixement cap a les dones en general per tot el que passem i vivim en silenci. I últim, perquè cada cop hi hagi més llocs on dur a terme naixements respectats i naturals, perquè cada cop puguem parir amb més consciència, presència i amb un entorn humà i físic desitjat.
Afegir, també que hauríem de poder optar per un part en aquestes condicions en els nostres hospitals de zona, siguin on siguin. Només reclamar l’oportunitat per a tota dona de tenir un part amb les condicions esperades, respectades i tot el conscient que desitgi.
Que es senti reconfortada i acompanyada en tot moment, ja què som dones i mares preparades per donar llum i encara més d’atendre i respondre les 24 hores tot el que comença després. Des de la meva breu experiència el postpart és molt intens i es necessita molta fortalesa i un entorn favorable, tot i que reitero que a pesar de la duresa de certs moments, estem fetes per viure-ho i superar-ho amb èxit.
I per últim agrair l’acompanyament de la llevadora. Moltes gràcies per haver format part del nostre ordit alhora de donar llum a l’Hug. Sempre ho portarem amb nosaltres.
Hug, Josep i Rosa Aitana.
RELAT DEL PARE
La teva arribada la vam anar preparant amb molt de temps. La teva mare li va anar donant forma amb molta antelació. Cursos, llibres, persones que l’orientaven, preparació mental, física i espiritual, molts toms i quilòmetres. Jo la vaig acompanyar arreu, i tot i que a vegades pensava que potser no calia tant ara els tornaria a fer tots. Ha estat un gran i vital aprenentatge, una meravellosa experiència culminada amb un part somiat.
Tot plegat ens va portar a Valls, a l’Hospital Pius. Venint des del Pallars semblava una mica lluny però el context en el qual se’ns proposava el naixement del nostre fill o filla lligava perfectament amb els desitjos de la mare i, en conseqüència, plenament amb els meus. L’amabilitat, la confiança i la seguretat que ens transmetien l’equip de llevadores i sobretot les seves cares més visibles van ser un dels motiu principals per anar a fer cap aquí.
La meva experiència en aquelles darreres 24 hores vindria a ser el que havia ja anat entenent que havia d’anar fent durant els mesos previs. Protegir aquells dos cors en un, alliberar-los de qualsevol espurna de preocupació, fer-los riure si calia i tranquil·litat si s’esqueia. Vam baixar a Valls el dia 29 tot pensant que a la pujada ja seríem un més. En una primera visita matinera vam conèixer l’encantadora i tranquil·la llevadora que ens acompanyaria en aquell trajecte final de viatge. Els seus consells: no tingueu pressa, tot va bé, veureu el moment, aneu, jo estaré aquí. Confiats vam anar esperant aquelles senyals tot caminant per llocs de pau en algun poblet pròxim a Valls. Vam preveure un camp base a prop també, per si anava més per llarg la cosa, a 5 minuts del Pius, en una confortable habitació d’hotel. Vam continuar preparant-nos fent un dia ben normal, caminant força fins que cap a la tarda nit la meva companya va voler anar a relaxar-se tot fent els primers banys quan ja començava a notar que les contraccions eren més intenses. Dues hores a l’hotel van ser suficients per a decidir anar ja definitivament al Pius. Eren les 23.00, el moment ja arribava. Parant sovint mentre caminava, la meva valenta va arribar a l’habitació que més d’un cop ja havíem vist i que ja ens era familiar.
Ens vam situar. Llum intima, tènue i càlida, música suau, que acompanyava el moment i que contrastava amb el que ella sentia. Allí, només tres persones i la que havia de néixer, intimitat total.
Revisió de la llevadora, tot va bé. Primera feina dilatar. La Rosa Aitana s’anava poc a poc transformant, entrant en si mateixa. Com fent-se lloba, cada vegada que rebia una de les contraccions aixecava el cap com buscant la seva estimada lluna per mostrar-li el seu plany. Totes les hores fins al naixement van ser d’un esforç que no es poden explicar massa, allò semblava que seria extenuant per ella. Una de les claus de tot plegat en un part natural és no excedir-se en les hores d’esforç i els consells de la llevadora, sense saber-ho nosaltres, sempre van jugant en aquest sentit. Aquí, aleshores, i entra en joc el físic i la preparació de la mare i la Rosa Aitana està preparada i a més és molt valenta físicament, que m’ho diguin a mi… Així en 3 hores va passar dels 3 centímetres de dilatació als 10, el camí estava obert. Fins aquell moment jo el que principalment feia era donar-li aigua per hidratar-se i ajudar-la a relaxar-se a la banyera tot vigilant tots els seus moviments.
Les darrers hores van ser empènyer. Optimitzar cada vegada aquella força, aquell esforç impressionant. Canviar de posició, de lloc, escoltant i atenent els consells i ànims de la llevadora. El company? Fer cada “pujo” amb ella, al seu costat, abraçant-la, tensant-me amb ella, donant-li amor i confiança, xiuxiuejant alguna cançó, gaudint i inquietant-me tot veient-la dansar agafada a la tela… fins que després de fer una visita al bany , on va fer els pujos claus, va arribar el moment. Ella asseguda i jo també darrera seu embolicant-la amb els meus braços i mirant els dos en el mateix sentit vam veure com apareixia a les mans de la llevadora el nostre fill. Vaig tenir la sensació que hagués nascut de dins meu!!!
Tot seguit ens el va donar i vam creuar aquella primera mirada.
A partir d’aquí emocions i agraïments, descans i algun punt, alguna foto per no oblidar l’instant, petons, mirades mare i fill, i la il·lusió d’haver fet de la millor manera que ens havíem proposat el moment més important de la vida del nostre Hug, i d’haver-ho fet en el millor lloc possible.
Res, que em sento un privilegiat per haver pogut triar, amb la meva companya, la manera de néixer del nostre fill. Amb les nostres famílies a prop però no al damunt, en un lloc on et deixen triar, t’acompanyen i si no cal no intervenen. Reivindicar des d’aquestes línies lo natural que a vegades en aquesta societat del progrés sembla lo estrany. Situar i donar a la dona el que és mereix, el poder de la confiança en ella i el seu cos, en la manera de parir, de la mà de la ciència si cal com a companya de viatge però mai com qui la reemplaça o anul·la.
I Finalment, moltes gràcies de tot cor a totes les llevadores, professionals i persones amb les quals ens vam trobar al Pius, sempre tindrem unes agraïdes paraules i un dolç record per a vosaltres.
Hug, Rosa Aitana i Josep.
08/12/2017
