El Max va néixer el 20 de gener, i voldria explicar el meu part per compartir-ho, per una banda, i per l’altra perquè em fa por que tots els detalls que ara recordo amb tanta precisió se’m fonguin a la memòria amb el pas del temps.
Vaig viure de manera positiva el seguiment del meu embaràs: les visites a la llevadora, les proves, les classes d’educació maternal… Vaig tenir un embaràs sense sobresalts, i l’únic que veia amb una certa aprensió era el moment del part. Havia llegit tantes històries, tants testimonis de tractament deshumanitzat, de professionals bruscos, de dones que sentien que els havien pres una cosa molt íntima i molt seva… El meu centre de referència era l’Hospital del Mar, i vaig insistir molt fins que em van facilitar estadístiques sobre els parts atesos al centre des de 2013, que encara no consten a Internet. Hi havia una lleugera millora respecte a les dades publicades fins l’any 2013, però tampoc era per llençar-hi coets. Tot i així, amigues que havien parit a Mar estaven molt contentes amb la seva experiència, de manera que vaig confiar.
A la recta final del meu embaràs anava una mica amb la mosca rere l’orella per la insistència de diversos professionals sanitaris en la inevitabilitat de l’epidural. “Ja veuràs quin mal fa!”, “Totes teniu la idea del ‘part natural’ però arribeu aquí demanant anestèsia a crits…” Tot això (sumat a l’aprensió que em feia l’aplicació del catèter de l’epidural) em feia refermar-me en la meva idea d’intentar parir amb el mínim d’intervenció. Que després em trobava amb que no suportava el dolor i acabava demanant anestèsia? Doncs mira què bé que tenim aquest recurs. La Georgina, la meva llevadora de referència al CAP, em recolzava: “Que no et venguin cap moto”, em va dir. “Si tu tens una idea de com vols que sigui el teu part, endavant!”
Em poso de part estant de 39 + 5, em desperto vora les sis del matí amb contraccions. Aguantem a casa tot el possible (fins i tot passo una estona treballant davant l’ordinador, asseguda a la pilota, i vaig a Correus a fer encàrrecs, doblegant-me sobre els taulells quan m’agafa una contracció). De nou a casa, estirada al sofà amb la manta elèctrica, posant-me de genolls quan me’n ve una. Vomito l’esmorzar. Passades les dues de la tarda, el Daniel m’anuncia que fa més d’una hora que tinc contraccions cada tres o quatre minuts. Decidim anar a l’hospital, no a peu com jo havia pensat (amb contraccions tan freqüents, avanço tan a poc a poc que encara hi seríem) sinó en un taxi conduït per l’home més estoic del món que ni s’immuta quan em veu plegar-me de dolor al seient cada pocs minuts.
Arribem a l’Hospital del Mar vora les tres. Passo a paritoris de seguida després d’arribar a Urgències, caminant al costat d’un infermer molt maco que em parla del seu fill, i allà em trobo que les llevadores de guàrdia són cares conegudes: la Mariona, que ahir em va fer la prova de monitors, i la Carmen, que va dirigir una de les sessions d’educació maternal a les que vaig assistir. L’Ariadna, la resident de ginecologia, em fa un tacte. “Estàs gairebé de cinc! Vols la peri?” Responc que prefereixo estalviar-me-la si és possible, i a tothom li sembla la mar de bé. Em fan seure en una camilla al passadís (tots els llits estan plens) i em posen la via de la manera més curosa possible entre contracció i contracció. Torno a vomitar i em fa una gràcia tremenda que les bosses que et porten per vomitar es diguin “Vomitor” (Trobo que s’hi van matar ben poc per trobar el nom). Fan passar el Daniel, que s’havia quedat omplint papers, i passem una estona al passadís com bonament podem fins que s’allibera una habitació i puc passar. Tenim sort, és individual, i em puc passejar, repenjar-me al llit, seure a la pilota, fer soroll per passar les contraccions… Tot va bé, o sigui que puc estar una estona sense monitors. El Daniel baixa a fer un lomoqueso al forn sota l’hospital. Cap a les set, canvien les sensacions. Demano a la Carmen si no m’haurien de fer un altre tacte. Ella, molt pedagògica, m’explica que millor no remenar res si no tenen un bon motiu. Insisteixo que tinc ganes d’empènyer, o sigui que l’Ariadna torna a fer-me un tacte. Gairebé nou! Passem a la sala de parts. “Voldràs la cadira?” Sí, sí, ho vull tot! La Carmen em diu que les llevadores agraeixen molt veure parts com el meu, “aprendemos mucho”, em diu. Doncs mira què bé. Torno a tenir ganes d’empènyer. “¡Carmen, me cago!”, exclamo. La Carmen riu, i em diu que endavant, que tot fora. Vaig fent.
Està a punt de canviar el torn, però la Carmen m’assegura que em deixa en bones mans, les de l’Eva. “Le va mucho este rollo”, m’assegura. Després m’explicaran que l’Eva ha parit els seus dos fills sense anestèsia. I serà el nostre far durant la resta del part. Ella i la Montse, que l’acompanya en aquest torn, es presenten. Ja tinc la bossa fissurada, i l’Eva em proposa de trencar el cap de la bossa perquè sembla que el bebè no baixa (no sabem el sexe de la criatura, i comencen a dir-li el “Kinder Sorpresa”). Accepto, i seguim. M’assec una estona a la cadira, em repenjo a les lianes, de genolls, amb un peu sobre un tamboret, em recolzo a la pilota… Passa l’estona. L’Eva i la Montse van passant de tant en quant. M’acaronen, em parlen amb suavitat. El Daniel no es separa de mi. Noto molt d’afecte i recolzament. Durant les classes de preparació al part, una llevadora ens va ensenyar a fer “pujos hipopressius”, empènyer mentre bufem com si intentéssim inflar un globus. Jo, molt aplicada, inflo globus sense parar, però no noto que estigui empenyent amb cap efectivitat. L’Eva i la Montse em confirmen que així no vaig enlloc. “Ha de ser molt animal, deixa’t anar!”, m’anima l’Eva. Jo, que sempre he estat molt obedient, em deixo anar del tot i crido. Crido tant que em deuen sentir des de paritoris fins a reumatologia.
I aleshores arriba el que sembla el Setè de Cavalleria. Tres metges, un adjunt i dos residents, es presenten a la sala de parts. “Sóc el doctor Costa”, es presenta l’adjunt. M’explica que fa hores que estic en dilatació completa sense que hi hagi progrés, que “ens ho haurem de mirar”. Jo l’escolto com bonament puc entre contraccions. M’he d’estirar al llit perquè una resident de ginecologia em faci un tacte, d’on surten dues notícies regulars: que tinc una “pelvis poc òptima” per parir, i que el bebè ve de cara. Sento una espurna de por, conscient de la possibilitat d’haver de fer una cesària, tot i que ningú ho diu en veu alta. Però la por em passa aviat. Estic molt concentrada i tranquil·la. El bebè ha d’arribar, i arribarà com sigui, i tothom farà bé la seva feina.
L’Eva em diu que esperarem una estona més. Continuo movent-me, caminant com puc. Els transductors del monitor són una murga. Els cables m’entorpeixen el moviment, el transductor del batec fetal no hi ha manera de que s’aguanti a lloc. “Que em cau!”, no deixo d’exclamar. “El nen?!”, respon el Daniel. Tant de bo! La propera vegada que m’examina, l’Eva afirma que el nen ha baixat una miqueta (una part de mi pensa que potser ho diu per animar-me, però a aquestes alçades qualsevol ajuda és benvinguda), però resulta que se m’ha fet un edema vulvar d’estar tanta estona empenyent. “Ho tens com els morros de la Carmen de Mairena!”. L’Eva em fa passar al llit per aplicar-me fred a la zona. Estic una estona estirada. Diuen que en aquesta posició les contraccions fan més mal, però, francament, jo a aquestes alçades no noto cap diferència. Després em poso a quatre grapes. M’entra una calor tremenda. L’Eva em tapa amb un llençol per donar-me una mica d’intimitat (el meu cul mira cap a la porta), però no ho puc suportar, li demano que em destapi. “És per donar-te una mica d’intimitat! Imagina’t que s’obre la porta just quan passa algú…” “Ara mateix”, li responc a l’Eva, “aquesta és la darrera de les meves preocupacions. Com si volen fer fotos!” El Daniel em venta amb la nostra documentació (s’ha d’aturar un moment per recollir el meu DNI que ha sortit volant). Em fan beure aigua, em porten sucs.Torna a aparèixer l’Ariadna, la resident de ginecologia. Diu que hem de fer la prova del pH per veure si el nadó està bé. Em fan estirar. I és en aquest moment que m’adono que mai de la vida he estat tan cansada. Amb els peus als estreps i tot, estar estirada em sembla la cosa més meravellosa del món.
El nadó ha anat baixant, i ja se li veu el cap, però torna a pujar quan deixo d’empènyer. L’Ariadna es treu una mena de cogombre d’acer enorme i em diu que m’ha de posar això per la vagina, però que si aconsegueixo aguantar el cap del nadó en una empenta ben llarga, ens ho estalviem i li podran treure la sang sense el cogombre. Jo estic disposada a tot perquè no m’entri res per la vagina (Si del que es tracta és de treure coses, no de ficar-les!!”), o sigui que deixo que treguin sang del cap del nadó. El que segueix és una escena d’una pel·lícula dels germans Marx: l’aparell de mesurar el pH no té bateria, o no llegeix bé, o s’han creuat els astres, el cas és que, per un moment, sembla que haurem de tornar a repetir la punxada. Finalment, però, la màquina fa la seva feina i ens diu que tot va bé i el nadó està perfecte. Això és tot el que necessita l’Eva per tornar a assumir el control de la situació.
L’Eva i la Montse em recomanen que deixi de cridar, que se me’n va la força per la gola. Em sento una mica tòtila de pensar que he esta fent aquests crits tan fantàstics que deuen haver sacsejat tot l’hospital per no res, però començo a empènyer “com si anessis molt estrenyida!”. M’asseguren que és qüestió de moments, que el Max és a punt de sortir… Ensenyen al Daniel a agafar-me les cuixes per eixamplar-me la pelvis. Empenyo i empenyo, i no passa res. Recordo haver llegit testimonis de parts de “¡Mi hijo nació en tres pujos!” i m’agafen ganes de riure. De riure per no plorar. L’Eva em suggereix de tornar a posar-me de peu, i ara penso que segur que tenia raó i hauríem enllestit molt més de pressa, però a aquestes alçades estic tan rebentada que només de pensar en baixar d’aquest llit m’agafen els set mals. Em sento com el vers d’aquell poema de John Donne “Aquest llit, el teu centre és.”
Quan les llevadores entenen que d’allà ja no hi ha qui em mogui, algú (a més de l’Eva i la Montse, al meu paritori hi ha la Laura, llevadora en pràctiques, l’Ariadna i potser algú més que ara no recordo) suggereix d’apartar la cadira de parts i tornar a centrar el llit per tenir més espai. I és així, mentre empenyen el llit i a mi m’agafa una altra contracció, que el Max treu el cap (el Daniel em confessarà més tard que quan va veure com començava a sortir el cap, una mica punxegut per haver estat tanta estona comprimit al canal de part, li va semblar que era força petit i que no n’hi havia per tant, i va FLIPAR de com de gran és realment un cap quan va veure’l sortir). Sento com surt i és la millor i pitjor sensació de la meva vida a la vegada. M’omple un alleujament infinit, i em pregunten si vull acabar de treure’l jo.
Ara penso que hauria estat bonic, però en aquest moment estic tan esgotada que l’únic que em ve al cap pensar és “Més feina, voleu que faci?!” Tot passa molt ràpid, i de sobte tinc una criatura a sobre meu. No paro d’acaronar-la i dir-li “Hola! Hola!”. Són les 3:21h de la matinada. Les llevadores em diuen que he d’empènyer una mica més per fer sortir la placenta. Flop i flutx, això sí que és fàcil. La placenta em veig capaç de parir-la cada dia! De sobte, m’adono que encara no sé si hem tingut un nen o una nena. “Què és?”, pregunto. Les llevadores totes s’exclamen. Amb tantes emocions ningú ha pensat en mirar-ho! “Mira-ho tu!”, em diuen. L’alço amb mans tremoloses, i veig uns testicles diminuts a contrallum. “És un nen!”, exclamo (un nen, és clar, mentre ell no ens digui el contrari).
Al nostre voltant, tot passa molt ràpid. L’Eva m’explica que ara em posaran oxitocina sintètica per fer encongir l’úter, i antibiòtic perquè m’he esquinçat i m’han de cosir. Em punxen anestèsia local i la Montse es posa a la feina. “És molt greu?”, pregunto, i ella m’assegura que quedarà la mar de bé (després, però, sí que em diran que m’hi he fet una bona carnisseria, esquinç de grau III a). Estic tan col·locada per l’absència de contraccions que em sento relaxadíssima. “No em fas gens de mal! És com si m’estiguessis fent un massatge!”, no paro de dir-li a la Montse mentre em sutura. Ella mig riu, deu ser que sono col·locada i tot. No paro d’acaronar el nadó. L’Eva ens pregunta pel nom, ha d’omplir el full del registre. El Daniel i jo ens mirem. Només teníem pensat un nom de nen i… “Max?” “Max”. El Max s’enganxa al meu pit una estona més tard. Ens l’anem mirant sense acabar de creure’ns que ja és aquí, que ara és nostre i ens l’haurem d’emportar a casa.
Quan ens pugen a l’habitació, passen de les cinc del matí. Una infermera molt maternal em treu els mitjons (he parit amb mitjons!), em porta un iogurt i unes galetes, m’explica una mica com funciona tot. El Daniel cau rendit al sofà. Dos infermers de pediatria entren a preguntar si vull que s’emportin el Max per vestir-lo. Dic que prefereixo seguir fent pell amb pell, però pregunto si és segur per a ell estar estirat bocaterrosa a sobre meu. “Mentre tu no t’adormis…”, em responen. Vaja, gràcies! Just el que una dona que acaba de parir i porta vint-i-quatre hores sense dormir volia sentir. Se’m tanquen els ulls i dormo a batzegades; ara em venç l’esgotament, ara em desperto sense poder-me creure que tinc una criatura als braços.
En un moment donat, el Daniel tus al sofà, i el Max fa un singlot als meus braços, sobresaltat. Uns minuts més tard, es tira un pet que gairebé surt disparat. Definitivament, aquest és el meu fill.
08/12/2017
