Vaig començar amb contraccions el 20 de Març de 2013 a les 2.00h de la matinada. Estava de 40setmanes+1dia. El procés de dil·latació va ser molt llarg. Tenia contraccions molt seguides però no constants. Anàven variant, cada 8 minuts, cada 5, cada 7, cada 4… i així durant vàries hores. Eren fortes i doloroses però molt curtes. A les 23.50h de la nit (22h més tard) vam arribar a l’hospital (Hospital del Mar, Barcelona), amb contraccions cada 4 minuts desde feia quasi 2h.
Quan em van atendre, de molt males maneres, i sense mirar-me, em van assegurar que com era “primeriza” segurament hauria de tornar cap a casa. Jo els vaig explicar que portava moltes hores amb contraccions i que ja eren molt seguides però no em van prendre en serio.
En aquell moment va entrar a l’habitació la comadrona i per la meva sort, era la mateixa comadrona que m’havia fet les classes de pre-part al CAP. Ella va dir que era alumna seva i que segur que havia vingut ja avançada, que em miressin. Efectivament estava 4,5 cm. Em van felicitar i jo no deixava de sorprendre’m. Em van preguntar si voldria l’epidural i vaig dir que potser si, però que pel moment podia aguantar.
Em van posar a la sala de dil·latació i a la poca estona (potser una hora) em van mirar i estava de 6cm. Em van dir que ara l’anestesista estava disponible i després no sabien si estaria. Em vaig espantar perquè ja portava 24h amb contraccions i començava a estar cansada. Va entrar la comadrona a mirar-me i em va trencar aigües sense avisar, jo no vaig notar res però vaig veure una espècie de cubell i li vaig preguntar què era i em va dir que m’havia trencat la bossa i que era un procediment normal “un empujoncito al parto”, va dir. Jo estava indignada però ella em va calmar amb la seva explicació. En el fons estava tant feliç sabent que era qüestió de hores, que no volia que res m’ensorrés el moment.
Després de la seva insistència va venir l’anestesista i em va posar l’epidural, també em van posar la via amb l’oxitocina sintètica (sense demanar permís ni explicar res)i em van començar a monitoritzar. Als 30 minuts van venir a fer-me un tacte (tot sense explicar res) i estava dil·latada de 10cm. No sentia absolutament res, durant les contraccions notava com un pessigolleig i se’m tancaven els ulls de son. Però no acabava d’adormir-me, estava dil·latada de 10cm perquè no m’atenien? La resposta és que havia vàries cesàries urgents i el meu part era, paraules textuals de la comadrona, “un parto de manual sin complicaciones y que podía esperar”. Jo no acabava d’entendre però estava esgotada.
Cada hora o menys venien a veure’m a la sala de parts i em deien que el bebé estava molt amunt i que havia de baixar. A les 6:30h l’epidural va deixar de fer efecte i vaig demanar que em miressin. El dolor era insoportable (portava 28hores amb contraccions i dos nits sense dormir). Volia aixecar-me i caminar, però obviament no em deixaven. Vaig aguantar com vaig poder, respirant i insistint a la meva parella que avisés a algú, però estaven massa ocupats amb les cesàries.
A les 7.45h va venir la comadrona avisant-me del canvi de torn a les 8h i em va dir que teníem 15 minuts per fer néixer a l’Ander. Li vaig dir que l’epidural ja no la sentia. Em va dir que no em podia posar un recordatori perquè ja no tindria temps de fer-me efecte. Em va fer empènyer per veure si els “pujos” eren “bons” i em va dir que si, que sortiria en un moment. Van preguntar-li a la meva parella si volia veure-li el cap al nen i va mirar. Ja coronava! Les meves forces es van triplicar.
Va venir la ginecòloga i em van fer empènyer de nou. Alhora la comadrona va saltar a sobre de la meva panxa i va fer la maniobra de Kristeller sense avisar (jo en aquell moment no sabia què feia). Vaig cridar-li que em feia mal i que sortís. Em va dir que volia ajudar a que el nen baixés (però si ja estava sortint!), li vaig cridar que em deixés. La ginecòloga em va dir que el nen portava massa estona esperant i que havíen d’ajudar-lo a sortir. Li vaig dir indignada que jo portava moltes hores esperant també. Em van posar unes pales per obrir-me la pelvis (això ho vaig saber més tard) i em van fer una episiotomia (em vaig enterar quan vaig veure que em cusien) i en dos “pujos” l’Ander va sortir.
Me’l van posar a sobre inmediatament i el vaig tenir uns minuts amb mi. Van tallar el cordó abans que deixés de bategar. Se’l van emportar a un costat de la sala a medir-lo i pesar-lo. En aquell moment em vaig adonar que m’estaven cosint i li vaig preguntar què feia, i em va dir que “posar-me uns puntets de res”, li vaig preguntar quants punts tenia i no m’ho va voler dir, només em deia que havia d’estar contenta perquè seria una cicatriu moníssima (en aquest punt era tan feliç que vaig obviar el comentari, ara ho penso i m’agafen ganes de vomitar).
Em van portar a l’Ander al minut i va estar amb mi com 40 minuts a la sala de parts i va pujar als meus braços a l’habitació. No se’l van emportar a netejar-lo i fer-li més proves fins passades un parell d’hores o més. Estic segura que van respectar aquest punt de deixar-me amb el bebé tota l’estona perquè a les classes pre-part vaig ser molt pesada amb el tema de la lactància i la no-separació del bebé.
Els punts se’m van obrir als pocs dies i la comadrona del CAP (una altre) no va voler ni mirar-me quan li deia que em feia molt de mal i em va respondre amb “bienvenida a la maternidad”. Als pocs dies vaig tornar amb molt de dolor i em va dir que no podía fer res, s’havien de tancar sols. Havia de tornar 6 setmanes després del part i en aquella visita em vaig posar insistent en que em mirés el ginecòleg que em va derivar inmediatament a l’Hospital del Mar. Tenia un granuloma gegant degut a la mala cicatrització i van haver d’extirpar-lo i cremar la cicatriu amb nitrat de plata. El post-part va ser molt dur i encara em resonen les paraules de la ginecòloga “te quedará una cicatriz monísima”.
Ara, estic completament segura que el meu “part de manual” podría haver estat, sense problema, un part fisiològic respectat, però no va ser així. Escric això per si pot servir a algú. Només us dic una cosa, confieu en vosaltres mateixes, en la vostra fortalessa i en el vostre instint i lluiteu per garantir que el vostre part és com vosaltres desitgeu (sempre i quant no hi hagi complicacions).
Tot i això, veure el meu fill per primera vegada és i serà el moment més feliç de la meva vida.
10/12/2017
