Llegeixo aquest article i trobo el que fa temps que penso: El naixement és un assumpte feminista.
El BestDaily fa un escrit encertadíssim sobre com les actituts que en altres indrets són innaceptables, produeixen reaccions molt diferents quan succeeixen als paritoris:
“Autonomia corporal, la idea de que “no significa no”, que una dona pot donar el seu consentiment o no consentiment, s’entén – encara que no sempre es respecta – al dormitori. A la sala de parts, però, això pot ser un concepte completament aliè. S’espera que les dones es sotmetin i acceptin que, com el metge de Kelly resumeix molt bé: “Jo sóc l’expert aquí.”
(…)
Desafortunadament hem perdut tan completament la pista dels drets de la dona en el part, que sovint literalment no podem veure la injustícia, el desequilibri de poder i les violacions dels cossos de les dones que estan succeint en les nostres nassos. És completament normalitzada. És només “el que passa”, i les dones han de ‘deixar la seva dignitat a la porta’.
Per ser sincera, fins la meva entrada a l’activisme relacionat amb el part no havia tingut gaire vinculació amb el feminisme. Però aviat em vaig trobar amb la paradoxa de que la frase “Nosaltres parim, nosaltres decidim” es feia servir per a tot menys per al part.
Sovint apareixen ferotges crítiques per part de dones que s’autoproclamen feministes contra la recuperació dels aspectes fisiològics de la maternitat (quan no contra la pròpia maternitat). Recuperar no significa imposar.
El feminisme consisteix en imposar un únic patró de dona? “nosaltres parim, nosaltres només podem ser anti-tot-el-que-és-intrínsecament-femení”? Només es pot defensar el dret a no fer servir el nostre úter per gestar, ni els nostres pits per alletar, el dret a no sentir com parim els nostres fills?
És generalitzat el sentir l’anestèsia epidural com el gran hite del feminisme al moment del part. Molt interessant el comentari de l’equip CESCA al respecte:
L’anestèsia epidural consagra l’hospital com al lloc per a parir, inmovilitza la dona al llit, i converteix als metges, tocòlegs i anestesistes en imprescindibles en aquest acte ritualitzat e instrumentalitzat. L’anestesia epidural fa impensable el part humà, fisiològic i natural i converteix en impossible el part a domicili. La dona veu reafirmada la seva idea de que l’embaràs i part són procesos patològics i perillosos, els avatars dels quals només les salven els metges (ara dos, tocòleg i anestesista). (article complert)
És a dir, tenir la opció universal de poder accedir a l’antestèsia epidural és un assoliment feminista. Que es converteixi en la única opció per a la dona és un fracàs estrepitós.
Que una dona al paritori pateixi lesions evitables, i més encara pensant que és un sacrifici en favor de la salut del seu nadó (quan sovint ho és en favor de l’organització del centre entre altres coses), és un fracàs estrepitós pel feminisme.
Que el NO de una dona sigui ignorat als paritoris i a més tingui que patir una incomprensión social generalitzada en favor de “l’expert” és un fracàs estrepitós pel feminisme.
Que l’autonomia corporal de les dones quedi abandonada a les portes dels hospitals, és un fracàs estrepitós pel feminisme.
DECIDIR vol dir això, DECIDIR, escollir lliurement, tenir la paraula, tenir el PODER.
Entrades relacionades
http://www.socialism.com/drupal-6.8/organiser-articles/why-birth-feminist-issue
http://nessfraser.com/2012/05/07/birth-is-a-feminist-issue/
http://www.bestdaily.co.uk/your-life/news/a594954/why-birth-is-a-feminist-issue.html
