A la Pilar i la Raquel, les meves àvies. I especialment a la Neus, la mare que em va parir. Perquè ara que sé el que és portar una vida al món, les admiro més que mai.
L’embaràs de la Lara va ser fantàstic; m’atreviria a dir que mai m’he sentit millor anímicament i físicament; em vaig trobar sempre bé, el mal a les lumbars que sovint tenia va desaparèixer, no em vaig engreixar gaire tot i que menjava el que volia, no vaig tenir vòmits ni marejos i vaig poder fer ioga i piscina fins a l’últim moment. L’experiència de l’embaràs va ser meravellosa!
El meu procés de part, tot i que ja feia dies que el meu cos s’estava preparant i tenia punxades a la pelvis, es pot dir que va començar el dimecres 16 de maig al vespre, quan vaig tenir les primeres contraccions no doloroses. Eren com un mal de regla intens però molt suportable. Durant la nit i durant el matí següent no en vaig tenir, però sí una altra vegada el dijous al vespre. Vaig passar bona nit i el divendres al migdia van tornar, aquesta vegada més seguides, però seguien sense ser doloroses. Com que sabia que podia estar així dies, em vaig mentalitzar i vaig aplicar el que m’havien dit moltes vegades: “s’ha de fer vida normal fins al final, quan les contraccions són doloroses i continuades”. Així doncs, el divendres vam anar a casa la meva mare per celebrar els 25 anys del Pau, el meu germà. Allà ningú es va adonar de res i vam passar una tarda molt maca. A la nit les contraccions van seguir, i ja no vaig dormir tan bé; m’anava despertant, estava incòmoda. El dissabte van seguir, però el Dani (el meu marit) i jo vam fer vida normal i vam anar a dinar a casa uns amics. Llavors sí que els vam dir que tenia contraccions no doloroses, ja que jo havia de parar de fer el que estava fent quan en venia una. Després de dinar, amb el Dani vam decidir fer un passeig per Gràcia, per caminaruna mica i provar si això accelerava les contraccions. Ens vam trobar la meva mare amb una amiga i vam tenir poca conversa; un cop passat el part li vaig explicar que ja tenia contraccions no doloroses i no volia que ella m’ho notés. Ella em va dir que la seva amiga havia estat àvia d’una nena molt prematura i no m’ho volia explicar per no preocupar-me. Així que cap de les dues tenia ganes de xerrar gaire…
Al vespre les contraccions ja van començar a ser doloroses i pràcticament no vaig dormir en tota la nit; al principi eren molt espaiades però a mesura que van anar passant les hores el temps entre contracció i contracció es va anar reduint. Vaig passar la nit provant posicions amb la pilota,caminant per la casa, estirada intentant descansar… El Dani va estar despert bona part de la nit tot i que dormia a estones. Sobre les 6 del matí, però, les contraccions eren més seguides i va començar a comptar els minuts entre una contracció i l’altra. Cap a les 7 el Dani em va proposar que truquéssim al Bernat (un amic que feia dies que estava de “guàrdia” per si ens havia de portar a l’hospital) i també a la Sylvaine (una amiga que havia acompanyat parts anys enrere) perquè valorés com estava. Les contraccions eren cada 2, 3, 5, 7 minuts… No eren regulars però ja eren de part. Quan va arribar la Sylvaine, vam decidir anar a Sant Joan de Déu. Tot i que el viatge amb cotxe va ser incòmode, no es va fer gaire llarg ni insuportable. El que sí que recordo és que em molestava moltíssim la llum i no volia que em veiés ningú; ja estava entrant al “planeta part” i sortir-ne no m’agradava gens.
A urgències ens va rebre una llevadora molt maca, que em va fer un tacte vaginal; estava dilatada de 3 centímetres. Aquesta dada no em va agradar gaire, havia passat tota la nit amb dolors i la meva sensació era que ja estava bastant cansada. I “només” estava de 3 centímetres! Ens van oferir seguir dilatant en una habitació de planta, però com que preveiem que encara em quedava estona, vaig preferir tornar a casa i seguir allà el treball de part. L’hospital em semblava un lloc més aviat hostil i poc acollidor per viure aquest procés tan íntim.
Un cop a casa em va costar tornar a centrar-me en les contraccions. No sabria gaire com explicar-ho, però tenia la sensació que el viatge a l’hospital, l’exploració, etc., m’havia fet desconnectar del procés que estava vivint i em va costar una mica tornar-m’hi a connectar. Al cap i a la fi havia estat fora de casa més d’una hora, amb llum, gent, parlant amb la llevadora, que si el cotxe… Així que aquesta desconnexió era normal.
El Bernat i la Sylvaine es van quedar a casa. Amb les persianes abaixades i tothom parlant molt fluixet, jo estava amb el Dani caminant pel passadís. D’aquesta estona recordo tenir la sensació d’estar molt cansada i en algun moment intentar estirar-me al sofà per descansar, però tant bon punt venia una contracció m’havia d’aixecar, així que al cap d’un parell d’intents vaig entendre que per molt que jo volgués dormir, el meu cos treballava sol, així que el millor que podia fer era facilitar-li les coses. Com que les contraccions es van accelerar i van anar sent més doloroses, vaig començar a notar un dolor molt intens al sacre; anava repetint contínuament: “Em fa molt mal el cul! Em fa molt mal el cul!”. Anàvem provant diferents posicions fins que vaig trobar la que m’anava millor per passar les contraccions: ajupida, penjada del Dani mentre la Sylvaine em pressionava el sacre amb la mà. Així, ajudant-me amb la respiració i en algun moment canviant de posició, vaig estar fins a les 3 de la tarda, quan les contraccions ja eren molt seguides i vam decidir tornar a l’hospital.
Una altra vegada allà, em van tornar a fer un tacte i em van tornar a donar una notícia que no vaig entomar gaire bé: estava de 6 centímetres. Entre el viatge amb cotxe (aquesta vegada havia estat més dur aguantar les contraccions) i l’entrada a l’hospital, tornava a estar més connectada al món, cosa que em va permetre calcular que estava dilatant 1 centímetre cada dues hores. La meva previsió, doncs, era que encara em quedava una bona estona. De totes maneres, com que estava de 6 centímetres, ja podia entrar a la sala de parts. Vam demanar que entrés la Sylvaine amb nosaltres per poder seguir fent les posicions que estàvem fent fins llavors i que m’anaven tan bé; tots tres, fèiem un gran equip!
La sala de parts naturals amb la banyera estava ocupada, així que vaig anar a una altra sala que també estava molt bé: amb pilota, cadira de parts, dutxa, teles penjades del sostre, llum apagada… l’ambient era l’adequat, l’acompanyament immillorable i les llevadores molt respectuoses.
Encara vaig estar una bona estona fent treball de part, fins que en un moment donat, asseguda a la cadira de parts, les llevadores em van dir que se li veia el cap a la nena. Vaig començar a empènyer a cada contracció, fent força amb les teles. Elles, amb un mirall i la llanterna del mòbil, anaven mirant si avançava. Però els minuts passaven i al cap d’una hora i mitja aproximadament estava igual; el cap no sortia, jo estava molt cansada i vaig començar a percebre preocupació en l’ambient. Em van començar a monitoritzar (per valorar el benestar fetal) més sovint, les llevadores feien cara de preocupades… Finalment, una d’elles em va proposar de tornar-me a fer un tacte per saber si realment el cap estava en el canal de part o encara no havia dilatat del tot. Així va ser: em faltava 1 centímetre per dilatar. Tot i que això era el millor per a la nena i per a mi (sinó segurament haurien hagut d’“ajudar-me” amb instrumentalització i s’hauria complicat…), jo m’ho vaig prendre fatal; després de més d’una hora i mitja fent força (i per tant gastant energia), pensant-me que ja sortia el cap i que aviat tindria la meva filla als braços, em deien que encara havia d’acabar de dilatar i passar per tot l’expulsiu.
Va ser un cop dur i vaig entrar en un estat de negativitat considerable: em queixava constantment, deia que no podia més, que estava esgotada. Vaig pensarque volia que me la traguessin com fos, fins i tot en un moment de desesperació li vaig dir al Dani “que em punxin l’epidural!”, a la qual cosa ell em va respondre: “L’epidural no treu bebès!”. Tenia raó, així que ni li vaig respondre. També recordo sentir en una sala de parts propera un grup de gent dient “Ja és aquí, ja és aquí!”. Vaig sentir enveja perquè hi havia una dona que ja tenia el seu bebè amb ella i a mi encara em quedava…
Encara vaig estar una bona estona amb una actitud negativa, pel que recorda el Dani, quasi una hora. El que jo no sabia (es veu que m’ho van dir però jo no ho vaig sentir), era que en el moment del tacte estava de 9 centímetres, i que per tant em quedava poc per entrar a l’expulsiu. I així va ser; al cap d’una estona vaig començar a sentir unes ganes imperioses d’empènyer. Sentia una pressió molt forta a la pelvis i la vagina, una sensació d’obertura molt intensa. Havia de fer força tant sí com no, tenia el cap que baixava i l’havia d’ajudar. Els gemecs que havia fet fins ara no tenien res a veure amb els que vaig fer durant l’expulsiu, que eren molt més forts i intensos. Així va ser com llevadores i acompanyants van saber que estava en expulsiu. Era evident que alguna cosa havia canviat. Dreta i penjant-me del Dani en cada contracció, vaig treure mig cap. Hi va haver un moment en el qual les cames em van començar a defallir i no em podia aguantar dreta. Em van dir que caminés fins a la cadira de parts, però amb el cap mig tret, jo tenia la sensació que no em podia moure. Finalment, la Sylvaine i la llevadora van moure la cadira de parts i després m’hi van col·locar. Allà, amb l’ajuda de les teles, vaig seguir empenyent fins que vaig treure tot el cap i finalment, amb una única contracció, el cos.
Una sensació d’alleujament, de felicitat, de força, d’emoció i d’il·lusió em va envair; a les 20:50h d’aquell 20 de maig, després d’aproximadament 24 hores des que tot havia començat, ja tenia la meva petita amb mi, amb nosaltres, mullada i plena de sang, menuda i encongida. Me la van col·locar immediatament a sobre el pit per poder fer el pell amb pell. Em van traslladar a la llitera i allà la vam poder estar observant amb el Dani, emocionats i gaudint d’aquell moment tan màgic.
El Dani va tallar el cordó umbilical quan va deixar de bategar. Pel que fa a la placenta, com que al cap d’una hora no havia sortit (al pla de part havíem demanat que no m’administressin oxitocina sintètica per expulsar-la) i seguint el protocol de l’hospital, una ginecòloga em va fer un massatge a la panxa i automàticament va sortir. A continuació, amb molta cura, la llevadora em va cosir dos punts dins la vagina i dos més a la part del perineu. Al cap d’una estona (en total, dues hores més tard del naixement de la Lara), vam poder pujar a planta i em vaig menjar un puré de verdures típic d’hospital que en aquell moment em va semblar el més bo del món. Tenint en compte que des que tot havia començat només havia menjat algun nabiu, era comprensible: estava morta de gana!
I llavors, ja de nit i amb la Lara abraçada a mi, vaig ser conscient que ja era mare.
Ja érem tres, des d’aquell moment i per sempre; aquella coseta tan petita havia arribat a les nostres vides per quedar-s’hi i fer-nos immensament feliços.
*El part de la Lara va ser com va ser gràcies al suport i l’acompanyament de molta gent. Especialment, m’agradaria agrair-los la implicació:
A Dona Llum (Associació Catalana per un Part Respectat) i El parto es nuestro, per la seva feina incansable i necessària.
A Mamayoga, perquè allà vaig trobar el caliu, el consell i l’acompanyament que tota embarassada mereix.
A les quatre llevadores (malauradament només recordo el nom d’una d’elles, l’Alba), que ens van tractar amb molt carinyo, respecte i professionalitat.
Al Bernat, per totes les nits que va haver de dormir amb el mòbil amb soroll per si el trucàvem per anar a l’hospital. Per la seva prudència, paciència i presència, i per ser el millor xofer que podia tenir.
A la Sylvaine, pel seu acompanyament incansable, per ser-hi i pels seus constants “lo estás haciendo muy bien, mi niña!”, que m’ajudaven tant.
A la meva filla Lara, per posar-m’ho fàcil des del primer moment i deixar-me viure l’embaràs, el part i ara la criança com l’experiència més plena de la meva vida. Perquè per ella i amb ella, soc capaç de tot.
Al Dani, l’amor de la meva vida, per la seva paciència, constància i carinyo infinit. Perquè una vegada més m’ha demostrat que no puc tenir un millor company de viatge. I perquè és el millor pare del món!
*Com a aspectes a destacar, al pla de part de l’Hospital Sant Joan de Déu vam especificar que:
– No volia que se’m posés la via intravenosa.
– No volia que ningú m’oferís l’epidural en cap moment. Si jo considerava que la necessitava, seria jo qui la demanaria.
– No volia l’administració d’oxitocina sintètica per expulsar la placenta.
– Exceptuant necessitat d’atenció urgent, no volíem que hi hagués més de dues persones del personal sanitari dins la sala de parts, incloent-hi el personal en formació.
