És legítim operar a una embarassada a la força per procurar un bé al seu futur fill? A propòsit del cas de la cesària forçada de Adelir Carmen Lemos de Góes al Brasil
Francisca Fernández Guillén, Advocada, 8 d’abril de 2014
La qüestió de si és legítim fer una cesària a la força a una dona per ordre mèdica admet diversos enfocaments, des de l’ètica i des del dret. Pel que fa al dret espanyol, la resposta és fàcil, així que començaré per ella: el nostre dret positiu no contempla com eximent en el delicte de lesions que la finalitat d’una actuació medicoquirúrgica realitzada per la força a un pacient conscient i en ple ús de les seves facultats sigui beneficiar el fetus. Pel que fa al marc internacional, la resposta és idèntica i em remeto a les declaracions internacionals i d’àmbit europeu sobre drets humans i Bioètica.
En el nostre ordenament jurídic, i en les convencions internacionals sobre Drets Humans, la salut i la integritat física són considerades com a drets humans fonamentals. Són un patrimoni de l’individu que només pot sacrificar-se en benefici d’un altre per pròpia voluntat, per amor, mai per la força, amb limitadíssimes excepcions per raons de salut pública. Altrament, la nostra societat s’hauria instaurat en la barbàrie.
No conec cap mare que no estigui disposada a donar-ho tot per la vida dels seus fills. El que passa en casos com el de Adelir és que, senzillament, no compartim el criteri mèdic sobre la forma de cuidar i protegir els nostres fills i nosaltres mateixes. Si considerem que, segons Cochrane, només el 10% de les intervencions obstètriques està justificat, crec que en aquest camp de la medicina, més que en cap altre, hi ha poderoses raons per al dubte. Resulta xocant, d’altra banda, que alguns obstetres només es preocupin per defensar els drets dels nens quan es tracta de decisions contràries a la medicalització dels parts, com ara rebutjar una cesària, però no tinguin cap problema a l’hora de recomanar l’epidural, que com tothom sap pot provocar caigudes sobtades i acusades de la freqüència cardíaca fetal. Ningú té dilemes ètics amb això?
El treball del professional és exposar el seu parer i intentar convèncer al pacient que prengui la decisió que segons ell convé més als seus interessos. Intentar convèncer és legítim, coaccionar, no. S’aconsegueix amb informació i transparència, fent que la persona se senti segura que ella i els seus valors importen per si mateixos i que les seves decisions seran respectades. La dona ha de sentir que ella i el seu fill són el més important a l’hora de prendre una decisió, i no aspectes com la medicina defensiva, la comoditat o la por dels assistents. També caldria treballar la comunicació.
“Primum non nocere”
El primer, sempre, no fer mal. Com a societat, a través del Parlament, hem ordenat als metges que s’abstinguin de decidir sobre la vida i la integritat física i moral de les persones a les que tenen cura. Hem decidit que només la pròpia persona pot decidir sobre la seva pròpia salut i el seu propi cos i ho hem plasmat en lleis i convencions: el sacrifici de la integritat física i moral no pot exigir-se per la força, només pot donar-se per amor. Per això no està permès extreure un òrgan a una persona viva per salvar la vida d’una altra sense el seu consentiment. Pel que fa als menors i incapaços, hem arribat a la conclusió que els que més els volen solen ser els seus pares i familiars, més encara que els seus metges, motiu pel qual hem atorgat la pàtria potestat i la representació als primers i no a els últims.
Els que sostenen que les dones embarassades estan excloses de les normes que protegeixen els drets humans enfront de les aplicacions de la medicina i la biologia i són menys capaços que els seus metges per a l’exercici dels deures i obligacions inherents a la pàtria potestat haurien de respondre algunes preguntes . Per exemple:
– Si els metges, per decidir operar a una embarassada, no necessiten de la voluntat d’aquesta persona, si n’hi ha prou amb tenir com a excusa el bé del seu fill ¿Per què no aturar i portar per la força a la taula d’operacions als pares els fills necessiten un trasplantament de ronyó o de fetge per sobreviure?
– És defensable científicament que un metge pot tenir l’absoluta seguretat que, fent una cesària pot procurar un bé al nen sense que ell ni la mare pateixin cap dany?
– Quina justificació li donaríem als altres fills d’aquesta dona si, per exemple, la seva mare morís durant oa conseqüència de l’operació de cesària? I a la dona si el seu fill patís complicacions típiques dels naixements per cesària com ara el destret respiratori? Qui es responsabilitzaria davant les víctimes, ja que no se’ls va permetre decidir i assumir la seva pròpia responsabilitat?
Quan dic respondre pels riscos de les intervencions obstètriques, dic respondre penal i civilment, no oferir unes vagues disculpes, donar la callada per resposta o negar de forma irracional qualsevol tipus de relació entre el dany produït i la intervenció mèdica (“són coses que passen “) que tantes vegades, com a advocada, he hagut de presenciar. La resposta que, com a societat, hem donat fins ara a l’última pregunta és que el dret a equivocar-només pot recaure en les persones que són realment “responsables”, és a dir, les que van a assumir en la seva salut i en les seves vides les conseqüències de les actuacions mèdiques: els pacients.
Francisca Fernández Guillén
Advocada
www.franciscafernandezguillen.com
