Testimoni de part a casa


El dia 15 ja farà tres mesos que va arribar en Milo.
Com has crescut des d’aquell dia!
Va arribar a la setmana 37, un dimarts a les 9.17 del matí, al menjador de casa.
Jo dins de la piscina el vaig acollir en els meus braços donant-li les gràcies per tot el que havia fet.
El diumenge em despertava molt d’hora amb una necessitat imperiosa de tenir-ho tot llest i endreçat.
Cap al migdia em sentia “rara”, unes molèsties a les lumbars i als ovaris, no tenia molt clar de si allò eren contraccions…
Cap a la tarda ja ho sabia, sí que ho eren.
Aleshores vaig rebre un missatge de les llevadores per tancar la cita del pròxim dimecres, vindrien a veure el pis i a veure com ho organitzaríem pel dia del part… Llavors els hi vaig explicar com em sentia i em van recomanar fer-me un bany.
A partir del bany les contraccions eren més seguides, jo ja sabia que allò no s’aturaria.
Vam estar en contacte per telèfon fins al vespre quan la Inma va venir a veure’ns, i ja es va quedar.
Sí, estava de part!! Quina alegria, em sentia tan feliç! Per fi en unes hores podria abraçar en Milo!
36 hores van passar des d’aquell moment.
La Inma em va preparar el llit amb moltíssims coixins per a que pogués descansar, i ho vaig intentar, algo vaig dormir… A la 1.30 vaig trencar aigües… i després seguia intentant descansar… Respirava les contraccions, relaxava la mandíbula… i em sentia feliç pensant en el meu petit, li deia: sí petit endavant, ho estàs fent molt bé no tinguis por ni pressa que t’esperem… ai quina emoció!
Al migdia del dilluns la Inma i l’Eduard van muntar la piscina! Va ser fantàstic entrar-hi, el dolor, la intensitat es passava millor amb l’aigua calenteta. Als ronyons quina pressió!
Després va arribar la Dafne i la Inma va poder anar a descansar unes hores. Cada deu minutets més o menys escoltaven el bateg del cor d’en Milo, jo em quedava molt tranquil·la al sentir-lo.
Les contraccions cada vegada eren més seguides. Jo no podia menjar però sí beure i allà estava l’Eduard al pie del cañón! Cuidant-nos a tope. Gràcies carinyo que bé que ho vas fer!!!
Les contraccions eren silencioses i molt intenses, em transportaven a un altre lloc, però en cap moment vaig sentir ni por, ni angoixa. Sabia que allò era el temps que en Milo necessitava…
I jo estava tranquil·la, feliç i tan ben acompanyada! Al vespre del dilluns la Dafne va haver de marxar, una altra dona estava de part!
Jo dormia entre contracció i contracció a la piscina (m’havia posat un coixí de lactància dins de l’aigua -els de boletes de pòrex- i flotava, m’abraçava a ell i descansava).
Després va arribar la Luci.
Cada cop notava més la força d’en Milo, i cap les 5 del matí vaig començar a fer sorolls d’animal, la cara se’m transformava i sense cridar però amb molta força em venien ganes d’empènyer.
Vaig estar 4 hores agafant-li les mans al meu home (menys un moment que havia d’anar al lavabo i allà estava la Inma per donar-me les mans  )
Vaig entrar i sortir de l’aigua alguna vegada.
Però al final vaig decidir estar a dins.
En una empenta vaig notar el seu cap! ja coronava! Wow! Quina cosa tan brutal! Sents que et trencaràs però res et tira enrere, em vaig aguantar a una mà el periné i va sortir el cap d’en Milo! i en una altra contracció tot ell! El vaig agafar i me’l vaig posar al pit, i ens vam mirar… Quin miracle! ja estava aquí!!
Ja érem tres.

Gràcies Milo, em vas fer sentir tan forta i ho vas fer tan bé! T´estimo tant!

Gràcies Eduard, per compartir el moment més potent de la meva vida, de la nostra vida. I tot el que ve. T’ESTIMO.

Gràcies Inma Marcos Marcos, gràcies Dafne Secall Luelmo, gràcies Lucia Alcaraz per acompanyar-nos en aquest viatge de la vida amb tant de carinyo i professionalitat. I per seguir amb nosaltres en el postpart, us portarem al cor sempre! 

I gràcies a Dona llum per tanta informació i fer-me arribar a Nèixer a casa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.