Part a casa de bebè de 5kg


Estava de 41 setmanes i em trobava bé malgrat la gent pesada. Havia tingut un embaràs en general molt plàcid, crec pq a difèrència del primer sabia el q volia i m’havia rodejat exclusivament de persones q em recolzaven. A més havia optat per un seguiment no medicalitzat a tope, bàsicament em vaig fer una analitica de sang per trimestre i dues ecos (12 i 20 setmanes). La resta de visites me les feia a casa la meva llevadora, Imma Sarries.

Havia arribat a la setmana 41 bastant sorpresa ja que la meva filla havia nascut a la 38+5. Se que cada embaras es diferent però no m’ho esperava. El dia que feia les 41 estava convençuda d’haver trencat aigues i amb tota la il·lusio li vaig dir a la llevadora. Vam començar a esperar però no succeia res. Va venir al migdia del dia següent a controlar i em va dir després de fer-me unes tires que era una falsa alarma. Em vaig sentir bastant primerenca, en plan “ostres noia això no és el primer cop que ho fas, a veure si espaviles”. Malgrat la Imma em donava ànims i em deia que no passava res, em sabia com greu haver fet q el meu marit no anés a la feina i la Imma s’hagués de desplaçar per res. Però tot estava bé, doncs a esperar…

Portava ja vàries setmanes amb pròdroms i notant canvis, però no anaven mai a més. Després del chasco de les aigues trencades que no ho eren, la Imma va sugerir que el meu marit i jo tinguessim sexe per animar el cotarro. Així ho vam fer i després de la sessió amatòria vaig començar amb contraccions, que eren diferents del que havia vingut experimentant les últimes setmanes. Però em vaig dir a mí mateixa que no em flipés, que després passa el que passa.

Les contraccions seguien. Era ja de nit. Vaig començar a comptar-les amb una app que em deia un cop rere l’altre que havia d’anar a l’hospital JA. Jo li deia al Mats i a la Imma (per whatsapp) que aquesta app era americana i que era molt alarmista, que sí, tenia contraccions, però no em feien MAL, i si fossin de part, farien mal oi?

La Imma em va dir que igualment venia, que ja portava 3hores així i que si calia passava la nit, que no li feia res. Va insistir i jo vinga a dir-li que no calia, que seria falsa alarma, que no em feia prou mal. Va arribar i va estar una estona amb nosaltres. Jo seguia amb contraccions rítmiques. La nena dormia. Després de començar a organitzar-ho tot i veure una mica els Soprano, vam decidir intentar anar tots a dormir. El meu marit va caure rodó però jo no podia dormir. Em vaig quedar meditant, sentint les contraccions i fent el mudra de foc amb les mans per a demanar al meu cos que s’obrís.

Estava molt incómode al llit i al cap d’una estona vaig anar amb la Imma al menjador. A les fosques vaig seguir acompanyant les contraccions. Era una sensació maquíssima, sentia com el Magnus empentava amb els peuets cap avall i així feia presió amb el caparró al cèrvix. El sentia fer la seva feina. Tot i així jo vinga a dir-li a la imma que allò no feia prou mal i que si estàvem segures que no havia pujat per no res, que potser es parava el part…

Per al part en un principi volia estar acompanyada per la meva amiga Noelia i per la fotògrafa i amiga Laia Beni. Però no volia avisar-les si era per no res. Ja les havia tingut en vilo la nit anterior amb el suposat trencament d’aigues. Així que vaig pensar que millor esperar per precaució.

Vam passar quatre hores així i les contraccions anaven a més, però jo insistia en que allò necessàriament havia de fer MÉS MAL si era un part. Les portava molt bé, i més amb la Imma que m’anava fent massatges. Va arribar un punt en que vaig decidir que potser ara sí que picaven prou, que aniria a despertar al Mats per a que vingués. Però pensava que quedaven hores per endavant… El vaig despertar i va venir al menjador. Li vaig dir que avisés a la Laia i la Noelia entre contraccions i que volia que muntessin la piscina, però no ho va poder fer ja que just en aquell moment vaig trencar aigües a lo bèstia i tota la percepció corporal va canviar de sobte.

Era tot diferent, quelcom estava passant. Quina pressió, “que em cagooo” vaig cridar entre d’altres “ara sí que vull la epidural”. Em vaig posar de quatre potes al sofà i allà, en poc més de 10 minuts, entre els meus crits (ara no sé ben bé per què cridava, no de dolor encara sí que deia que em feia molt mal, era més la sensació brutal de “me parto en dos”) va néixer el Magnus, el vaig treure jo mateixa. Ni vaig haver d’empentar, al contrari, la Imma em demanava que em centrés en respirar per a que no sortís massa ràpid. El cos va fer la feina sola.

El Magnus va néixer amb la mà al costat de la cara. A casa seva, amb una llevadora que em va animar en tot moment i el seu pare al costat. Va pesar 5kg clavats i tenia un perímetre craneal de 39.

Tal i com va néixer del meu cos me’l vaig posar a sobre. El cordó va bategar aproximadament una hora , després vaig empènyer la placenta a la cadira de parts. Durant aquesta hora de bateg tenia bastants entuertos, després d’expulsar la placenta van acabar. El nen s’havia estat enganxant a la teta sense problemes.

Ja estàvem tots. Al cap d’una estona la meva filla gran es despertava i saludava al seu germà.
#podemparir Gràcies Imma Sarries per acompanyar-me.

PD: A la eco de la setmana 20 un ginecòleg em va dir a la Mater que havia “mesurat” amb l’ecògraf al bebè i que hi havia sospita de creixement intrauterí retardat perquè havia calculat un percentil 11, que em volia fer controls ecogràfics mensuals, etc. Li vaig dir que no, que el meu fill estava perfectament, tots els controls sortien perfectes i que la llevadora que em feia el seguiment mesurava la panxa, etc. estant tot ok. Quanta por ens han de ficar al cos a les dones sense motiu. Les ecografies no poden mesurar bebès i així ho diu la evidència. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.